Imatges del sud valencià
Contra la pandèmia no podem fer sinó el que anem acomplint cada dia: mascaretes, distància, poca relació social i tancament de ciutats
Crec que va ser la primera vegada que vaig baixar fins a les comarques alacantines quan se’m presentà, forta, una imatge del poder que tenien. Vam entrar en eixos territoris des de l’oest. I, parant ací i allà, observant, des de les muntanyes de l’Alt Vinalopó i les serralades de Mariola iniciàvem la davallada cap a la costa. Ja veiem les torres de Benidorm. El cel blau, la mar, correntia del món que deia Ramon Llull, brillant a l’horitzó, la potència de tant de gratacel, algun veler que hi navegava i tralarí, tralarà...
El qui llavors era el meu amic, i que va passant de càrrec a càrrec cultural per la vida però que és bona persona, em va dir quan enfilàvem muntanyes avall que no em deixara enlluernar pel que veia. Que tot no era tan esplendorós com semblava. Que tot no eren flors i violes. Jo observava el que anava desfilant darrere la finestra i el que vaig pensar és que ell en feia un gra massa. Que allà la riquesa es presentava obertament i poderosa. A mi el paisatge em pareixia una mostra de riquesa. Va escolar-se el temps.
Les imatges que tenim sobre el territori solen estar condicionades pel món simbòlic. És a dir que el veiem a través d’un sedàs que serà d’una finor o d’una altra segons el tarannà de qui ho mira. Entenem, poc o molt, allò que tenim davant i ho convertim en paisatge agradós i de profit si som amants de les hortes ben treballades. O de les planes amb bona cosa d’olivera, ametler o vinya. Per a nosaltres els valencians, com sol passar amb els pobles que pateixen per l’aigua, un territori és bonic si és verd i es veu ben treballat. Si té molt d’arbre i que dona fruita com la del Paradís. Davant eixe marc generalment, només veiem, com deia Josep Pla, la seua capacitat productora de bens i beneficis. La resta... fum de palla! I és que el territori dona per a molt.
Però jo ho mirava tot carregat de les aportacions i idees que el meu amic m’anava soltant a poc a poc. Era una manera com una altra de mirar-se tot allò. Ell em parlava de geografia, d’història, d’economia i de la seua gent. Jo anava aprenent coses del meu País que no sabia. I era una assignatura a la que anava afegint coneixements i coneixements. I, a mi, tot em semblava en suficient harmonia. Només els seus comentaris punyents, crítics i dolorosos em permetien descobrir una altra realitat mig amagada.
No ha estat sinó prou més tard, en aquests dies de pandèmia precisament, quan han esdevingut evidents les encertades sentències de Joan, bon coneixedor del País com era. Ja en aquells dies, de la mà crítica del meu acompanyant, vaig ser capaç d’entreveure algunes debilitats que podien aflorar si anaven mal dades. I, vet ací, que han vingut , perverses i desastroses, per culpa d’una maleïda pandèmia. Però que podia haver estat una altra circumstància més o menys efímera i incerta la que provocara un terrabastall com aquest. I el desequilibri d’aquella bellesa i harmonia aparent colpeja ara ben dura la realitat valenciana.
Uns llocs que tenien el llustre de les coses modernes, de la riquesa i un cert glamour han passat a ser un espai empobrit i digne de llàstima.
Aquell Benidorm, com exemple excels de la modernitat i la riquesa ha quedat ara un poc malvestit. Clar que, edificis espigats i un urbanisme moderadament responsable hi queden. Però, com solem dir, la misèria va per barris. O per Torrevella, o Santa Pola o La Vila...
Des de les imatges televisives a la imago mundi escampada pel món, i també a casa nostra de forma molt especial, eixa part valenciana era una mostra d’abundor i prestigi, de riquesa i benestar. I tothom volia tenir un apartament
Una economia incerta, que especulava i estava construïda sobre el monocultiu del turisme
vora les ones o estiuejar-hi tot l’any. Eren llocs idíl·lics per al comú de la gent. La plena modernitat, la seguretat del benestar material. Com a mínim del material.
Ho eren? Ho era? Ho són encara? Ara ja hem vist que no. Que aquesta part meridional valenciana s’ha quedat tocada. Ferida. Veure gent major i jove aprofitant els enormes avantatges que aquestes ciutats costaneres han donat és una forma tranquil·litzadora de mostrar-nos el món. Més precisament el de cada dia per a una gran part de persones mereixedores de tots eixos luxes. No ho oblidem: són luxes. I ben merescuts, clar. Simplement que, al darrere s’amagava una altra realitat.
La de ciutats construïdes sobre una economia incerta. Que especulava. Certament que aquesta forma de generar riquesa ha anant a poc a poc confirmant-se i esdevenint un recurs fins a cert punt fiable i amplament generós. Però una miqueta fals.
Perquè s’ha basat sobre una ocupació del territori exagerada. I sobre els fonaments, molt més importants encara, d’una economia què, ara ho sabem, però ja s’entreveia, s’ha construït sobre el monocultiu d’un únic producte com és el turisme i la baixa formació de la gent empleada. Sobre els lloms d’unes classes populars que aquestes, vet ací, no poden aprofitar com deurien els beneficis de la societat benestant.
Fa poques setmanes, amb motiu d’algunes anàlisis elaborats o trets a la llum sobre el nivell de riquesa familiar, o de la seua capacitat d’estalvi, i de les mancances de les energies bàsiques per a dur una vida mínimament digna, s’ha mostrat en quin lloc es situen aquestes comarques del sud en rendes per capita i altres indicadors socioeconòmics. I, efectivament, es pot veure ben a les clares que molta gent, moltes famílies treballadores ho fan en un nivell massa proper a la indignitat. Són persones que, sovint, han vingut de fora, emigrants, que han arribat ací amb el desig de poder dur una vida millor. És un grup important. Però també hi ha aquells que tot i ser ja ciutadanes de ple dret es veuen empeses a ser-ho com treballadores de segona. I parlem de molta gent, massa.
Tots hem pogut veure les manifestacions del personal que feia funcionar aquesta gran màquina de fer diners turística. Què pensàvem infinita. I , al final hem acabat veient que com ha passat sempre al llarg de la història, la passada i la recent, ho han pagat els més dèbils.
Contra la pandèmia no podem fer sinó el que anem acomplint cada dia: mascaretes, distància física, poca relació social i tancaments de ciutats com si fórem a l’Edat Mitjana però a la inversa. Evitar que les imatges que tenim del nostre territori siguen les d’un decorat agradable i poderós però sense vida no és una qüestió que es puga solucionar amb un manà vingut del cel. O de la Unió Europea. El que cal, i això és cosa sabuda perquè tenim estudis i hi ha opinió suficient, és un desenrotllament harmoniós, pulcre i generós amb tota la societat. De manera que aquestes comarques no siguen un teló de teatre que amague drames. I siguen comèdies.