Una mala nit i gran lliçó democràtica
Ho vaig sentir per la ràdio. Estàvem a la cuina i li vaig dir a ma mare: «¡Mamá, están disparando!». Ella li donava més veu per a sentir allò que passava. Una nit llarga en què em van enviar al llit inusualment prompte. En alçar-nos i anar a l’escola, unes marques de carros recorrien el carrer vora riu a València, on vivíem aleshores, i el nostre pare ens explicava. Allí havia passat alguna cosa greu.
En tornar de classe, per la televisió, vaig veure a uns guàrdies civils saltant per unes finestres, i uns diputats que comentaven, amb cara de dormir poc, com va ser el tancament. Recordo a un en concret, Antonio de Senillosa, que contava amb especial gràcia, una cosa que no tenia cap ni mitja, i que era estar 18 hores i mitja amb metralletes apuntantlos en tot moment.
Jo tenia set anys i no era conscient. Però en el temps, unes imatges grotesques, a la vegada que impressionants, d’aquell tinent coronel amb pistola, els tirs cap amunt, els diputats acatxantse, i l’intent de tombar a terra a un senyor major, repetides fins a no poder més, es van clavar en el nostre imaginari col·lectiu de forma irreversible. Era el pitjor atemptat contra la democràcia que hem viscut. La intentona colpista del 23 de febrer de 1981.
Després vingueren les mobilitzacions, les declaracions que no anàvem a tornar enrere, i els dibuixos del judici de Campamento: Tejero, Milans, Armada,... noms que a partir d’ahí acabarien fent-se familiars.
No sé quant de temps va durar tota l’estela que va deixar el colp d’estat, però va ser un moment de prendre consciència. Vam créixer i, eixe record, sempre ha acompanyat a la meua manera d’entendre esta democràcia, i de la mateixa maduresa i raó de ser de la política. Són eixos colps que fan que res més torne a ser igual, però que permeten mirades endavant.
I d’allò ens quedem en diverses coses. La primera, la importància de la llibertat de premsa. Mentre el poder executiu i legislatiu estaven segrestats al Congrés, marxes militars i un estrany ban sonava a les emissores estatals, les ràdios lliures van continuar informant, i les redaccions dels periòdics van continuar treballant per a contar el que passava. La cadena Ser i el diari El País van ser paradigmàtics amb les seues edicions especials del mateix dia, però la premsa provincial no es va quedar curta, com el titular «Libertad!» de l’aleshores diari Mediterráneo.
La segona cosa que se’ns queda va ser la unitat democràtica. El valor de la convivència per damunt de les ideologies i la seua reivindicació per tot l’arc parlamentari, inclosa la dreta. Per a la UCD, el PNV, Unió Democràtica i Alianza Popular, el colp d’estat va ser la prova del cotó per passar el filtre democràtic. I davant de la dicotomia dictadura-democràcia, el conservadorisme opta per la segona, la democràcia. És eixa dreta la que reivindiquem i a la que té dret la ciutadania, tant si la voten com si no. Mentrestant, l’esquerra, democràtica d’origen, reafirma la defensa de la llibertat, la justícia i els drets socials com l’únic camí vàlid per on continuar caminant. Ahí acaba la transició.
I la tercera, el valor de la ciutadania i la seua força. La serenitat de la gent per no alterar l’ordre constitucional, mantenir la calma i esperar a casa fins que l’acció de les institucions donara resultat. Aquella actitud de la ciutadania, sense eixir a generar confrontació ni ruptura de convivència, va ser exemple de confiança en un model de país en què tot el món tenia cabuda, menys l’autoritarisme i tornar al passat dictatorial.
Per sort, tot va quedar en una mala nit i una gran lliçó democràtica, que queda en la memòria. Ja han passat 40 anys.