Morir dues vegades

Les víctimes d’ideologies totalitàries moren en ser assassinades, però també quan les condemnen a la desmemòria i es blanqueja la seua condició de represaliats. Faig aquesta reflexió perquè fa pocs dies commemoràvem que fa 79 anys va morir en una presó franquista el poeta de la llum, el crit ferit i las nanas de la cebolla: Miguel Hernández.

I en un dia així, quan haguérem esperat un homenatge a la seua condició de víctima de la repressió feixista, l’Institut Cervantes, un institut públic, piula a twitter que «en un día así nos dejó Miguel Hernández». No! No ens «va deixar», fou assassinat! Pitjor: en la biografia del poeta publicada per l’Instituto esperava que s’explicara la seua condició de víctima o la repressió i assassinats contra poetes i escriptors republicans.

Doncs res! Llegim «toma parte muy activa en la Guerra Civil Española». Quina poca vergonya! En qualitat de feixista o republicà? Del costat dels que defensaven les llibertats o dels que volien destruir-les? L’Instituto Cervantes blanqueja la repressió i li arranca la condició de víctima.

Tot un exercici falaç, malvat, pervers i brut de blanqueig de la dictadura que fa autèntica vergonya i fàstic. Miguel Hernández va ser detingut pel dictador Salazar, lliurat a la Guàrdia Civil, apallissat durant dies pels falangistes i finalment llançat a un forat on es moria de fred i fam.

Miguel Hernández no mereix un «homenatge» així per part de l’Instituto Cervantes, perquè és en realitat un homenatge als repressors i la maldat que el va assassinar.

A Vila-real, en la mateixa línia! Continuen els homenatges a la dictadura en façanes d’esglésies i en noms de carrers. I ningú se n’avergonyeix tampoc!