La gràcia de la Pasqua
Benavent Vidal*
La mort de Crist va posar en crisi la fe dels deixebles. Havien seguit al Senyor i havien posat l’esperança en Ell perquè pensaven que seria el futur alliberador d’Israel. En eixos moments tindrien la sensació que la decisió de deixar-ho tot per formar part del grup dels seus deixebles havia sigut una aposta equivocada. Decebuts i desil·lusionats, alguns van sortir de Jerusalem, mentre que altres estaven en una casa amb les portes tancades per por dels jueus. Humanament parlant, se sentirien fracassats perquè les seues expectatives no s’havien fet realitat. S’havien il·lusionat amb la persona i el missatge de Jesús; havien viscut l’experiència apassionant de conèixer a algú excepcional, gaudir de la seua amistat i escoltar els seus ensenyaments; s’havien sentit privilegiats per això. Ara tot havia acabat, com un somni que s’esvaeix en despertar. La seua crucifixió els havia retornat a la dura realitat.
No obstant això, en el matí del dia de Pasqua tot canvia. Les dones troben el sepulcre buit i veuen al Senyor ressuscitat, que les envia a anunciar-ho als deixebles. Maria Magdalena, pensant que s’han emportat el cos del sepulcre, avisa a Pere i al Deixeble Estimat, els quals, després de constatar que no està on l’havien posat, tornen a casa, mentre que ella roman allí perquè necessita saber què ha passat. Després de veure al Senyor, ella mateixa anirà a anunciar-los la bona notícia de la resurrecció. La primera reacció dels deixebles és de resistència a creure. El que les dones anuncien els sembla inversemblant. Serà el Senyor mateix qui els vaja recuperant per a la fe i vencent els seus dubtes.
La gràcia d’haver conegut a Crist Ressuscitat és font de l’autèntica llibertat cristiana de la qual naix el vertader testimoniatge de la fe, que no consisteix a fer patir als altres per la veritat, sinó estar disposats a patir per ella; i a no imposar la fe per la força del poder, sinó donar raó de la nostra esperança a tots els qui ens la demanen amb delicadesa i respecte.