9 de maig: més enllà de l’estat-nació

Ser europeista, no és una posa, un plus, un afegitó, sinó una opció política cabdal, essencial, originaria

Martí*

El proper diumenge 9 de maig no tan sols serà la fi de l’estat d’alarma, es commemorarà el dia d’Europa. Un 9 de maig de 1950, cinc anys després del gran horror i la gran devastació que va suposar la Segona Guerra Mundial, Robert Schumann va pronunciar la declaració que donaria lloc al gran projecte europeu. Era un primer pas, hui pot paréixer poca cosa: crear una institució supranacional encarregada d’administrar en comú l’acer i el carbó; però era importantíssim perquè suposava que la indústria armamentística no estiguera en mans d’un sol país. Una nova guerra es feia molt difícil. Ja duem setanta-un anys i el primer gran objectiu s’ha aconseguit. Europa: escenari de tantes i tantes guerres al llarg de tants i tants segles, està en pau. Quasi res!!

Aconseguit aquest primer gran objectiu, anem a per un altre no menys important i difícil: superar l’estat-nació. I ho sent per tanta i tanta gent, no tan sols a la dreta, que seria més comprensible, sinó també a l’esquerra, més difícil d’entendre, que continuen ancorats en la idea que a una nació (comunitat homogènia de llengua, història, cultura i tradicions), li correspon un Estat (construcció administrativa-política per organitzar la convivència social). Els nacionalistes no es fan a la idea que això ja no és ni possible, ni desitjable (Ho sentim pels sobiranistes catalans, però han arribat tard, molt tard). A l’estat-nació cal agrair-li els serveis prestats. La invenció del poblenació ha donat els seus fruits. La consciència nacional va possibilitar un nexe de solidaritat entre els nacionals, persones que abans eren estranyes unes a altres i no sense problemes es va aconseguir una legitimació democràtica del poder estatal. Legitimació política més integració social. Molt bé per l’estat-nació! Aplaudiments! Però això hui, és insuficient. De nou, el mestre Habermas, ho diu molt clarament en Mas allá del Estado nacional: «... las diversas tendencias a la globalización de las comunicaciones, de la producción económica y de su financiación, de las transferencias en tecnología y armamento, del comercio de drogas y de la criminalidad y, sobre todo, de los peligros tanto estratégicos como ecológicos, nos confrontan con problemas que ya no pueden solucionarse dentro del marco del Estado nacional». I per si faltara alguna cosa, ara, la pandemia! Els estats nacionals estan desbordats i un capitalisme domesticat pels estats socials i democràtics de dret està mutant, com el virus, cap altres formes de capitalisme financer i globalitzat. Fan falta noves solucions polítiques: «La red internacional que ha surgido entre tanto se dejará democratizar solamente si resulta possible

Aquest diumenge es commemora el dia d’Europa

unir, sin perdida de legitimidad, los componentes conocidos de las democracias nacionales de una manera diferente que en el Estado nacional. En este sentido, resulta instructiva la prueba a la que se tiene que someter ahora la Unión Europea. A saber, tiene que poner a prueba la voluntad y la capacidad de los ciudadanos, de las élites políticas y de los medios de comunicación de masas y dar, al menos en la Eurozona, un nuevo paso hacia la integración y así hacer avanzar un paso más la civilización del ejercicio del dominio político» ( La Constitución del Europa, J. Habermas).

El mestre Ortega deia «España es el problema, Europa, la solución», però Europa no tan sols és la solució per a Espanya, sinó per a molts estats-nació que no donen més de si. La UE suposa, ni més ni menys, que un nou pas civilitzatori en la història de la legitimació política, un nou i gran artifici polític. Per tant, que ningú s’enganye, ser europeista, no és una posa, un plus, un afegitó, sinó una opció política cabdal, essencial, originaria, sobre tot front a l’actitud d’alguns que com diu Habermas: «Debido a la desigualdad social, ansiedad y aumento de la inseguridad dentro de una población, tienen la tentación de replegarse tras fronteras familiares en las que creemos que podemos confiar y aferrarse a entidades natales, ya sea naturalizadas o heredadas como la nación, la lengua o la historia». No és fàcil, però a aquestes altures del segle XXI seria un error, fer això. Per tant, per al 9 de maig: més Europa, en totes les conseqüències!