La nostra diversitat

Arreu d’Espanya i sobretot a Madrid hi ha falta de sensibilitat davant les peculiaritats culturals de les diverses nacionalitats del país

Monlleó*

Al gener d’enguany, Miquel Iceta va ser nomenat Ministre de Política Territorial i Funció Pública, i un periodista va difondre la noticia del nomenament de Maiquel (sic) Iceta com si el nom fora anglès. Joan Baldoví, diputat de Compromís per València a les Corts Generals, en la tarima parlamentària va protestar, amb el tarannà didàctic que li caracteritza, i va defensar la llengua valenciana i els noms propis com Miquel o Albert, amb una entitat pròpia i res a veure amb l’anglès.

Quan va ser nomenat per primera vegada Ximo Puig president del Govern valencià, es va donar des de Madrid la noticia en la televisió pública i la locutora va pronunciar el seu nom i cognom com s’escriu: Simo (sic) Puig (sic).

Aquests dos exemples són molt il·lustratius sobre la falta de sensibilitat que arreu d’Espanya i sobretot a Madrid es demostra davant les peculiaritats lingüístiques, històriques i culturals que tenim a les diverses nacionalitats d’Espanya.

Fa anys vaig anar a un Congrés a Madrid i una companya catalana em va comentar que la gegant bandera espanyola que Federico Trillo va fer col·locar a la plaça de Colón donava la sensació de centralització total, quan havíem aconseguit en la Transició Democràtica el reconeixement d’una Espanya plural, amb diversos valors culturals, que la enriquien. Anys després vaig tornar a Madrid i la imposició centralista s’ampliava a la font de la Cibeles, plena de banderes espanyoles. No haguera sigut més coincident amb l’Espanya de la Constitució de 1978 haver ficat totes les banderes de les comunitats autònomes?

Recorde que fa uns anys vaig llegir un article d’un filòleg que proposava la necessitat d’introduir des de l’Ensenyament Primari fins a la Universitat la història i la llengua de totes les comunitats d’Espanya, per obtenir la sensibilitat suficient davant de les llengües i la cultura formades des de segles. Proposava aquest filòleg que quan s’impartira la llengua pròpia també es ficaren exemples d’altres d’Espanya i que si es podia intentaren donar una segona llengua vigent a l’Estat. Jo afegiria, per desenvolupar una major empatia amb la nostra diversitat, que quan és el dia festiu d’una Comunitat es comentara a classe la història i cultura d’eixa comunitat, els seus personatges famosos i el moments històrics destacats o l’alumnat aprenguera alguna frase per a comunicar-se.

Que podem fer amb els periodistes i polítics que tenen molta cura de pronunciar bé els noms amb anglès o francès i no s’esforcen en respectar les diverses llengües d’Espanya i pronunciar-les correctament?

El funcionament descentralitzat per a gestionar la covid-19 ha demostrat que aquest tipus de gestió política és més democràtic

Una solució immediata deuria ser que en els mitjans de comunicació hi hagueren filòlegs especialistes en totes les llengües que parlem i tingueren especial cura en la seua pronunciació. Tampoc estaria de més que en la graduació a les Universitats els periodistes o els que cursen Ciències Polítiques tingueren una segona llengua d’Espanya, com passa amb les comunitats bilingües.

Les llengües i les banderes creen una identitat de grup que hi ha que respectar, com a conseqüència, es produeix una estabilitat social i una entesa entre els ciutadans i ciutadanes, sense enfrontaments. Molt distinta és la realitat que ara i avui tenim a Espanya. Les eleccions a l’Assemblea de Madrid han estat molt polaritzades i els discursos agressius i desqualificadors han sigut massa abundants.

L’any que hem viscut la pandèmia ha canviat les experiències de la ciutadania. El funcionament descentralitzat de les Comunitats Autònomes per a gestionar les conseqüències de la covid-19 ha demostrat que aquest tipus de gestió política és més democràtic, donat que permeten que els problemes de la ciutadania es tracten in situ, més directament. No obstant, Isabel Díaz Ayuso, des del principi de la pandèmia ha realitzat una crítica continuada a Pedro Sánchez per les mesures estrictes que s’han aplicat davant de la covid-19. Mentre ella s’ha beneficiat de que estigueren confinades totes les comunitats i no pogueren anar a Madrid. Que haguera passat si eixa llibertat que ella pregona haguera sigut poder circular tots per Espanya?

El discurs de Díaz Ayuso és centralista i populista, recorda al de Trump, d’Amèrica first a Madrid first. És despectiu respecte a Espanya perquè parla de Madrid com a capital d’Europa i de la cultura i nomena-després de molt de temps que jo no havia sentit- les ciutats o capitals de provincias.

Es destaca vivir a la madrileña com anar de tapes i de cafeteries o visitar museus i anar al teatre com si en les altres autonomies d’Espanya no es donaren aquestes activitats.

LA PROMESA DE

baixar els impostos com el IRPF, de treballar per a pujar la economia de Madrid, ha calat en unes capes mitjanes mig arruïnades i un 40% de joves en l’atur, situació agreujada per la pandèmia. No obliden que les capes mitjanes busquen un salvador o salvadora quan baixen de nivell social. Amb la simplificació ideològica i sentimental del seu discurs, Isabel Díaz Ayuso no pretén aconseguir una identitat històrica i cultural de la Comunitat de Madrid, el centralisme continua i les banderes que van desplegar els militants del Partit Popular la nit del 4 de maig eren totes d’Espanya o les blaves del Partit Popular, ninguna de la pròpia comunitat.

*Universitat Jaume I