Gràcies, Pablo
Al’inici de l’any 2016 vaig coincidir en un dinar amb Pablo Iglesias després d’una reunió de la direcció del que en aquell moment era el grup parlamentari Podemos-En Comú Podem-En Marea. En aquell moment treballava amb Àngela Ballester, diputada per València i membre de l’executiva del partit. També va dinar en la mateixa taula de la cafeteria del Congrés Xavi Domènech, portaveu adjunt del grup parlamentari per En Comú Podem. Hui malauradament ni Xavi Domènech, ni Pablo Iglesias, ni Àngela Ballester estan en la primera línia de la política pel desgast polític i l’exigència personal.
Aquell dinar va ser l’única ocasió que he tingut de compartir un espai de proximitat amb Pablo, més enllà de reunions de part. Estos anys he recordat moltes voltes la impressió que me’n vaig endur d’aquell dinar, l’autoexigència d’Iglesias amb sí mateix perquè la negociació del govern amb el Partit Socialista no fructificava i perquè no érem capaços d’instal·lar en l’opinió pública la rellevància de les tensions internes socialistes (i que ara després del malíssim resultat madrileny ja retornen). L’autoexigència i la capacitat intel·lectual per enraonar des d’autors i teories polítiques complexes sobre l’actualitat, eixes dos virtuts unides amb la seua tenacitat i la seua resistència davant el conflicte han estat, crec, els trets fonamentals perquè la personalitat de Pablo Iglesias haja contribuït de forma irreversible a canviar la política del nostre país.
NO SEMPRE HE
L’única ocasió que vaig coincidir amb ell em va demostrar autoexigència i capacitat per a enraonar
compartit totes les decisions d’Iglesias i des del meu punt de vista no sempre han estat encertades, però negar-li el dret a l’error és negar-li la condició humana. La setmana passada Pablo Iglesias va abandonar els seus càrrecs i ho va fer deixant al seu darrere un govern de coalició progressista davant la crisi socio-sanitària més gran en un segle i amb una majoria progressista en la majoria d’institucions públiques del país que, tot i les diferències puntuals, estic convençut que sense la seua concurrència en la política pública no hagués arribat. Gràcies, Pablo, per haver assumit el repte d’encapçalar i dirigir la materialització de l’espai del canvi progressista i generacional que va cristal·litzar en el 15-M. En alguns errors, però amb la majoria d’encerts, que ara ens deixa el relleu de continuar eixamplant eixes esperances i d’anar-les materialitzant en conquestes socials concretes. El repte per al qual ens dones el relleu és enorme.