Qui ho fa bé, qui mal?

Tots els partits, de dreta i esquerra, en veure una proposta no feta per un mateix no tarden en criticar

Sé llegir i vaig pel món mirant als costats. La lectura va estar un descobriment extraordinari. I la de la premsa em posava els peus al món i la mirada sobre els altres. Al remat tots sabem que la lletra impresa té un valor considerable. Però que no sempre diu la veritat. La història s’ha escrit sempre, per regla general, des del costat dels guanyadors. Als diaris i les xarxes la classe política és parcial. Per això convé mirar els racons i llegir amb un punt de desconfiança.

Cal observar per totes les bandes i, com el pare dels historiadors Heròdot, considerar totes les posicions i postures. I, més encara, tractar tots els bàndols, amb respecte i consideració. Exposar els seus arguments tal i com els manifesten. Tenir-los per bons i deixar que cadascú en trague el seu judici.

Al llarg de la seua obra Història, plena de noticies del món conegut, Heròdot mannifesta una vegada i una altra el seu respecte pels actors. Fins i tot sobre els seus, els grecs de la Hèl·lade, manté una posició objectiva, criticant si cal. De la mateixa manera que lloa si resulta convenient, els poble dels perses si s’ho mereixen.

D’aquesta història, escrita fa més de dos-mil cinc-cents anys, als polítics actuals els vindria d’allò més bé llegir-ne algun passatge de tant en tant. Tal vegada els posaria al seu lloc i els faria entendre que es pot caure fàcilment en el ridícul fent algunes de les afirmacions que tenen per costum posar a la palestra dels mitjans de comunicació.

Resultaria tan difícil que un senyor d’un determinat partit considerara que una obra o una proposta, feta per una senyora d’un partit contrari, és una cosa bona?

És tan complicat que el que una política face una declaració i el senyor i el partit de l’altra banda ideològica ho considere forçosament mal?

Heròdot, savi, assenyat, intel·ligent i que ha passat al fons cultural del món com un model d’objectivitat, d’honestedat i savoir faire empra de manera recurrent expressions que denoten una certa precaució. Van assegurar... em consta... deien... vaig poder comprovar... sobre Heracles vaig escoltar... Tot de matitzacions en un assaig per comprendre el que de veritat hi havia al darrere del que estava escrivint. Però més important que res era el seu tracte igual per a tots, foren enemics del seu poble com dels propis compatriotes.

Un decret llei fa millorar l’assistència ciutadana. I l’oposició que no ha fet aquesta acció entra a sac, sense mirament i amb una falta absoluta d’objectivitat ataca i desqualifica allò que és bo per a la gent.

No importa qui siga qui fa una cosa bé. Els partits, les persones dels partits de signe contrari immediatament parlaran en contra. I no és un fet puntual, d’ara. No. La dinàmica es torna com una roda continua que tritura forçosament el contrari.

I no importa gens ni miqueta quin partit ho fa. Tots ho tenen per norma, ho han continuat repetint i, desgraciadament, es repetirà una legislatura darrere una altra.

Qui ho fa bé i qui ho fa mal? Tots els partits, grans i menuts, de dreta i esquerra, de centre o d’extrem, en veure una proposta no feta per un mateix no tarden en criticar.

La ciutadania, cansada i farta de tanta paraula vana i malintencionada, es queda en un costat. I per això cada vegada més els polítics, de qualsevol signe, tenen un descrèdit major.

Per a una bona convivència quotidiana cal que les disputes es mantinguen dins d’unes normes tals que facen l’existència diària una cosa suau. Sortosament el que la gent aprèn de les baralles de la classe política és que, a la fi, no són sinó paraules i paraules. Sovint fofes i dites només per agradar el seu propi sector.

L’ENDOGÀMIA POLÍTICA ÉS tan forta que ni uns ni altres tenen capacitat per a transcendir el discurs polític. Ells s’ho guisen i ells s’ho mengen. I al final, la bufa del bou tot aire!

Quan Heròdot considera els actors de la seua Història, perses i grecs, a tots els posa en un mateix plànol. Tots mereixen el seu respecte. I sap apreciar els bens que uns i altres creen i detestar les maldats que uns i altres provoquen.

Però clar... parlem d’un grec que ha traspassat les fronteres de les nacions i de les cultures i per això és acceptat com una llum preclara. Cosa que, evidentment no passarà amb tota la muntanya d’homes i dones què, coneguts avui en dia per la dinàmica política, passaran a l’oblit més gran només isquen de les llistes electorals.

És el que té no considerar-se mes que factòtums icònics d’un univers actualment ben poc il·lustre en general. I deurien ser més conscients de que són gent triada per a servir uns col·lectius i no per a lluïment personal. I en aquest punt , una vegada més la democràcia de l’antiga Grècia els podria servir de guia. Qualsevol dels escrits d’Heròdot, parlant de Dario o de Leònides els mostraria les condicions de respecte amb que tracta els altres.

Un poc més de lectura dels clàssics no els aniria gens malament.

Als diaris i les xarxes la classe política és parcial. Convé mirar els racons i llegir amb un punt de desconfiança