La ingenuitat del cor
Soc conscient que el que vaig a dir no serà del gust de molta gent, entesa o no, trauran a relluir una gran quantitat de motius legals, de caire internacional i fins i tot humans, per no aplicar-lo. Potser tinguen raó. Però el cor, més que la meua formació legal em demana que ho diga. Hi ha delictes molt greus que per la seua comissió i desenvolupament fan necessària una llei especifica. Una llei que reconega la obligació de la restitució de l’objecte del delicte. De tal manera que la pena a la qual se’ls condemna, es manté mentrestant no aparega l’objecte del delicte. Hem vist en massa ocasions que després d’una estada en la presó per delictes econòmics, el delinqüent viu com un rei, gaudint del fruit que havia amagat. En suposats de segrest o assassinat amb desaparició del cos, té una actuació barroera amb la família de la víctima. I sempre menyspreu a la justícia. I la presó permanent revisable, potser no siga prou.
LA COL·LABORACIÓ DE l’agressor per a obtindre el perdó i l’acceptació de la societat, fa totalment necessària la demostració del penediment del condemnat. En les mans de l’autor es troba puix, no prorrogar-li la sanció penal. En els suposats de desaparició d’una persona, no es pot afirmar amb rotunditat que la víctima ha estat assassinada. Concloure que ha estat assassinada perquè així ho confessa, però no diu on es troba el cos no crea suficient dubte raonable que desmunte el fet que l’ha mantinguda retinguda. Pot mantindre-la segrestada, o haver-la venuda a una xarxa de tracta de persones. Algú pensarà que considerar que el delicte continua després del compliment de la pena és un segon judici pels mateixos fets, però entenc que el delicte es reitera al no restituir l’objecte o aclarir la seua desaparició. També es podria al·legar que el manteniment del delinqüent en presó atempta contra els seus drets fonamentals. L’acció del culpable atempta contra els drets fonamentals no sols de les víctimes també dels familiars, als que inferís patiment, desequilibri emocional, mofa, humiliació. Per tant, la qüestió està a valorar quins dels drets fonamentals tenen més privilegi, els de l’autor de l’acció criminal o els dels perjudicats, que a pesar d’haver demostrat la culpabilitat del delinqüent, no obtenen satisfacció moral, sentimental o econòmica per la pèrdua patida, continuant indefensos davant la negativa a dir on es troba la persona o cosa. Però no vos capia dubte que tot lo dit ho dicta el meu cor i la justícia no té cor: té lleis. Proposo fer-ne una o canviar-la.