La segona Lledonera

Diuen que el que mai no pot passar de vegades acaba ocorrent i aquesta vegada n’havia estat una. Quan Nicolae Bra ncusi, nascut al djudet de Targoviste i treballador contractat per l’empresa que s’havia encarregat de les obres de l’avinguda del Lledó, va anar a veure l’encarregat d’aquestes, Ramon Garcia, amb aquell objecte a les mans, de primer Ramon va creure que es tractava d’una broma, com aquella que van mirar de gastar-li a l’arqueòleg Ferran Arasa, el 1982, els voluntaris que l’ajudaven en les excavacions a la façana del santuari, llavors encara no basílica. Però de seguida va comprendre que no, que el treballador romanès aquell ni sabia de què anava la cosa ni comprenia el desconcert del seu superior. De manera que, després de no poca vacil·lació, Ramon es va decidir a trucar al seu amic Lluís Radiu, redactor del periòdic Mediterráneo especialitzat en temes locals:

-Lluís, hauries de vindre ací, a les obres del Lledó. Sí, ací a l’avinguda. Sí, és urgent, molt urgent. No, tu vine i no em faces més preguntes. Ah, i dugues amb tu un fotògraf. Sí, un fotògraf com déu mana, res de fotos de mòbils.

Alea iacta est.

Des del moment que Lluís arribara amb el tal fotògraf, ja no hi hauria volta enrere. I el merder que s’anava a muntar a la ciutat, n’estava segur, seria de campanetes.

-Ramon, però, a què jugues? Açò és una broma o què?

-Què més voldria jo, que fora cap broma.

IMATGE

Davant dels ulls com a taronges del periodista, una imatge d’alabastre - -perquè això és alabastre, no?--, que no mesuraria més de deu centímetres, idèntica en tot a la que conformava la imatge de «la mare de Déu del Lledó verdadera», la que anava allotjada en l’interior de la imatge reliquiari i li donava la seua peculiar característica; sinó que aquesta no tenia tallat el petit cabet, i conservava el ventre i l’inici de les cames.

-I ara, què creus que hem de fer? -Com que què hem de fer? Açò és un noticiot i cal escampar-ho als quatre vents. Ja em veig el titular: «Troben una segona Lledonera durant les obres de remodelació de l’avinguda del Lledó». On veus el problema?

-El problema? Per començar, de qui és aquesta figureta?

-Com de qui és? De la basílica, no?

-Ah, sí. Per què?

-Per què? Si és una altra imatge de la patrona...

-Què de qui és la patrona, Lluís? De l’Ajuntament o de l’església?

El periodista va restar pensatiu. Va ser el tècnic qui va continuar el raonament:

-Des de temps medievals, el santuari del Lledó és municipal i, de fet, l’ajuntament ha defensat la seua propietat, contra tot i contra tots, al llarg de la història. L’actual basílica i tot el que aquesta conté és propietat municipal, inscrita i inventariada com a tal en tots els registres. I aquest inventari comprén també la imatge reliquiari... i la petita figureta que porta dintre. Si ara n’ha aparegut una altra...

-Pe... però...

Es va avançar a les objeccions de l’amic:

-L’església, la diòcesi, no té més dret que el d’usdefruit que li atorga l’ajuntament, i que en teoria li podria enretirar en el moment que així ho vulguera. A més, l’hem trobada fora del recinte de la basílica, no? I doncs se li aplica la normativa de qualsevol troballa arqueològica. En aquest sentit, dóna el mateix que es tracte d’una altra lledonera que d’un guerrer a cavall o de qualsevol peça d’aixovar.

Però no, res no anava a ser tan senzill. Perquè encara no havia enviat Lluís la notícia al diari, a la recerca dels grans titulars, primer que tot en l’edició digital, que ja s’hi havien presentat, quasi simultàniament, la regidora de Cultura i el prior del Lledó. Ella, la regidora, de seguida va traure a relluir el MUCC, el Museu de la Ciutat de Castelló, i es rellepava pensant en l’exposició que hi muntarien. Ell, el prior, ja s’hi veia com una mena de «segon Perot de Granyana», i somniava misses, novenes i tridus al voltant de la «Lledonera del segle XXI».

Ara bé, la cosa encara es podia complicar més. I és que l’alcaldessa, que no era del mateix partit que la «seua» regidora, va voler deixar clar des del primer moment qui manava sobre la ciutat, i doncs també sobre la tal figureta, fora el que fora. I el president de la confraria del Lledó Reial, Reial, sisplau, va voler igualment traure el cap en aquesta «nova troballa», i també la seua homòloga de les cambreres de la Mare de Déu. I des de l’oposició municipal, que no perdien cap oportunitat per a destacar la impietat de l’equip de govern, un govern que es negava a exposar el betlem al Nadal, encara que estiguera fent les declaracions al mateix costat d’on estava muntat. I la ràdio i la televisió autonòmiques, que volien reivindicar-se i deixar clar que les notícies que es generaven a Castelló eren ben importants per a ells, que no els passara com a l’antiga Canal 9, que la gent la tenia entravessada perquè «era de València». I també, i també i també...

OBRES A L’AVINGUDA

I sí, calia no oblidar la Direcció Territorial de Cultura, el responsable de la qual s’hi va presentar ben aviat, amb l’ordre de paralització cautelar de les obres de reforma de l’avinguda en tot el perímetre proper a aquella «segona troballa». I, a més, ja no només en paper, sinó també sobre tota mena de mitjans digitals, van començar a aparèixer cartes i comentaris amb tota mena d’opinions sobre «la nova Lledonera», que implicaven també propostes sobre què caldria fer amb ella. Evidentment, hi va haver la inevitable nota enviada des d’Acció Cultural, recordant que l’únic nom de la marededéu i de la basílica, i doncs també «de la nova», era Lledó, en qualsevol llengua que s’emprara, i no l’espuri «Lidón». I també es va publicar una altra nota informativa, aquesta molt esotèrica i farcida de cites de Mircea Eliade, proposant les interpretacions més ocurrents sobre el perquè d’aquesta troballa.

Però, sens dubte, l’article que va aixecar més polèmica va ser el que es titulava: «I si n’apareixen més?». Aquell article va fer canviar d’opinió més de quatre: una imatge havia funcionat tota la vida, dues ho complicaven tot molt més, però una tercera desacreditaria tota la construcció tradicional.

Ara, l’autèntica «commoció ciutadana» va venir quan un individu, segurament un pseudònim, va fer córrer per la xarxa aquest article, sense interrogants ni res: «La «segona Lledonera és una falsificació» on, mancat de proves de cap mena, com se sol fer en aquests casos, assegurava «sense cap mena de dubte» que «es tracta d’un muntatge promogut per l’equip de govern municipal, més concretament per l’alcaldessa, per una banda, i per la regidora de Cultura de l’altra, que volen així, amb un cop d’efecte, contrarestar la imatge que van oferir fa unes setmanes, amb motiu de la retirada de la Creu dels Caiguts». L’article en qüestió estava en castellà, i el nom que emprava era «Cruz de los Caídos», i no l’eufemístic «Creu de Ribalta», que havia utilitzat la majoria dels mitjans. Aquest mateix nom ja remetia l’autor cap a la dreta, molt cap a la dreta, tant a la dreta que entrava plenament dins de la més extrema. I, com ja hem dit, de proves cap ni una. Simplement, apuntava la «sospitosa semblança» que feia pensar que algú s’havia «inspirat» en «la de tota la vida» a l’hora de tallarla. I, com passa en ocasions semblants, de res no va servir que diferents tècnics en la matèria arqueològica declararen públicament que es tractava d’una talla antiga i sense símptoma de falsificació. Clar, què vols, funcionaris com són de la Conselleria veuen el que la consellera vol que hi vegen, i ella els ha de fer el joc als seus en l’ajuntament. O siga, que la «segona troballa» havia abandonat, semblava que definitivament, el món de l’arqueologia i fins i tot el de la religió, per a entrar plenament dins de la política de partits, a pocs mesos vista de les eleccions municipals i autonòmiques. Ai, la Lledonera!...

Ramon Garcia va obrir els ulls i es va fer a ell mateix una crida, per tal de retornar a la realitat. «Ai, quines coses que tens, Ramonet! Així que una altra Mare de Déu del Lledó i a més a més trobada per un operari romanès? Em sembla que, més que dedicar-te a les obres públiques, hauries d’haver estat guionista de cinema; o autor de teatre. Una segona Mare de Déu. No, si...»

I va somriure al tal Nicolae Branecusi --sabia com es deia perquè feia poc que havia consultat les seues dades, per un permís que els hi havia demanat--, que li mostrava, tot decidit, el que no podia ser sinó la resta d’una medalleta lledonera, que potser alguna beata havia perdut feia uns pocs anys, abans de l’anterior asfaltat d’aquell vial. I va decidir que la donaria a la gent de la Basílica, per si els abellia guardar-la, encara que valor, allò que se’n diu valor, la realitat és que no en tenia cap.