La poesia de Miquel Peris i la popularització del Lledó
Com a comunicador social, el poeta castellonenc ha aconseguit una difusió singular
La poesia lírica, des del Romanticisme del segle XIX, expressa una veu subjectiva, íntima, i pretén deixar en un segon terme l’efecte o la influència en el públic. Però cal dir que en l’àmbit de la poesia inspirada per la Mare de Déu del Lledó s’ha manifestat a Castelló una certa transcendència pública de la literatura. I eixe efecte l’ha aconseguit l’obra del poeta Miquel Peris Segarra, i no cap altra.
Miquel Peris Segarra (Castelló, 1917-1987) va ser considerat, i es va autoconsiderar, des dels anys 60, com el successor de Bernat Artola, és a dir com la figura literària castellonenca per antonomàsia. Miquel Peris va reivindicar la llengua pròpia, en una època de negació oficial de la cultura valenciana. Va ser un home vitalista, un referent de la societat castellonenca i un líder cultural indiscutible. Com a escriptor, va optar per fer servir un llenguatge ric, ple de musicalitat i acompanyat per la força de les metàfores. L’interés per la missió educadora de la nostra llengua és característica de molts dels autors de la literatura catalana del segle XX, i Miquel Peris no n’és una excepció. L’interés lingüístic de l’obra de Peris es manifesta en aquella frase tan característica del Brancal de la seua Obra completa: «Si veritablement volem assolir la nostra maturitat com a poble, ens hem d’enlairar a nivell de llengua».
EL ‘TRÍPTIC DE MAIG’ I LA SALVE
Des del seus inicis com a escriptor, Peris es va preocupar per crear poemes dedicats a la Mare de Déu del Lledó, però la seua opció responia a un punt de vista ben diferent al que pràcticament tots els autors castellonencs contemporanis havien mostrat fins llavors per la Patrona de Castelló. D’entrada, va traslladar a la poesia mariana imatges molt poc ortodoxes, des del punt de vista religiós, que ja havia fet servir en les galanies dedicades a dames o reines de les festes de la Magdalena. «Escuma blanca», «estel que lluu la nit», «blanca poncella», «lleu gessamí», «gota de rou primicera» són algunes metàfores que apareixen en versos dedicats a les dones i a la terra castellonenca, uns poemes iniciats el 1966 i que va conrear fins a la fi de la seua vida. Aquella etapa primera, Peris la va definir com «la meua poesia blava», la de l’esclat de la prima
vera, la mar, les barques, les naus...
Però de seguida, el 1970, va aparèixer la seua primera gran proposta per a les festes del Lledó, els poemes del Tríptic de maig ( Crit de la terra, Do de l’amor, Fruit de la fe) per
a la Serenata a la Mare de Déu. El mateix Peris va explicar que es tractava d’un recull escollit de fragments de poemes, premiats als certàmens literaris de la Plana, per festejar la Lledonera en la nit del primer dissab
te de maig. Crit de la terra prové de la
Sonata per una flor, Taronja d’or, 1971, de Vila-real; Do de l’amor de
Do del paisatge, poema del conjunt guardonat amb la Rosa d’argent del Certamen de la Magdalena (1970); i
Fruit de la fe és una variant de l’En
dreça a la regina de regines, poema inicial del recull Dissabte de maig, Flor Natural de Castelló (1966).
A més, l’autor va proposar un nou text en valencià per a la Salve a la Patrona. Aquells nous versos es van cantar des del 1970 per a concloure l’acte de la Serenata. En la difícil difusió d’una digníssima lletra per a aquesta Salve, Miquel Peris va superar totalment el tímid intent de Bernat Artola, que ja havia creat als anys quaranta una versió en valencià de la mateixa Salve que, en les circumstàncies de la postguerra, no va tindre el ressò social que mereixia.
LA SERENATA
En les dècades dels setanta i els vuitanta, la rondalla Els Llauradors i el Grup Maig van crear tot un seguit de cançons per a la Serenata del Lledó, sobre textos del mateix Miquel Peris. Aquella fructífera col·laboració va fer possible que els seus poemes aconseguiren una popularització a Castelló impensable per a un altre autor. És un fet rellevant que, amb un nivell de valencià culte, sense castellanismes, Miquel Peris va aconseguir que la gent de Castelló coneguera i cantara les seues composicions. Expressions cultes com «benaurança», «gaubança» o «aimia» van arribar al poble. Almenys parcialment, Miquel Peris va aconseguir el prodigi d’«enlairar el nivell de llengua» d’una part de Castelló.
DE ‘GALANIA’ A LA POESIA
PERSONATGE Va ser considerat, des dels anys 60, com la figura literària castellonenca per antonomàsia
Gràcies a l’estímul de les amistats, i sobretot de Matilde Salvador, Miquel Peris va escriure la seua segona gran obra lledonenca, Galania, una peça que amb lletra del nostre poeta va ser musicada el 1974 per la compositora. El motiu era celebrar aquell any el 50é aniversari de la coronació de la Patrona i l’entusiasta rebuda de la Lledonera al Grau de Castelló.
Uns anys després, el 1980, Miquel Peris va culminar el text complet de la seua Serenata a la Marededeu, format per sis composicions: Invocacions, Endreça, Crit de la terra, Do de l’amor, Fruit de la fe i Salve, la coneguda com a Salve novella o Salve bressolera. Del Tríptic de maig es va passar al «sextet de maig».
En el primer poema, Invocacions, Miquel Peris identifica la Lledonera amb Selén, la deessa de la Lluna, filla dels titans Hiperió i Teia, que regna a la nit sobre la terra. La protecció que el poeta demana a Selén està relacionada amb una bona pesquera i bon vent per a les naus. L’autor relaciona la devoció per la imatge de la Mare de Déu del Lledó amb el neopaganisme. Però, per a Peris, eixa no és una qüestió de creença religiosa sinó un joc estètic. La veu del poeta no vol reivindicar cap fe anterior al cristianisme, sinó presentar la bellesa d’un origen meravellós.
El més important de la proposta poètica per a les festes del Lledó és que Miquel Peris va aconseguir arribar al poble. L’únic punt de comparança amb l’obra lledonenca de Peris podria ser l’eco social del Pregó de Bernat Artola, però eixa difusió té a veure amb les festes de la Magdalena i no amb les del Lledó.
Com a comunicador social, cal assenyalar que Miquel Peris ha fet història a Castelló. I eixe camí serà complet el dia que la lletra en valencià de la Salve lledonera puga aconseguir un caràcter cooficial, al costat de l’original en castellà. D’eixa manera el gran poeta hauria aconseguit el seu objectiu. Que així siga per sempre, oh Selén!