Un viatge al Nepal (IV)
Eixim de Phakding, el sender s’endinsa per la vora del Khumbu amunt. La verdor predomina, així com la blancor de les pedres del riu; les muntanyes del voltant són altes, però encara no hem aplegat als grans cims. En la distància veiem el pont penjat que hem de travessar: més de 40 metres d’alçada, impressionant i mogut. El xerpa va davant, cada dos som acompanyats per un ajudant. Ens entendrem amb un anglès del carrer Moreres i els signes manuals habituals. Passem les aldees de Bengkar i Mojo. Hi ha fonts, rius, barrancs, i cascades. Arribem al pont penjat, al costat l’antic, tot trencat; al davant la gent que torna, allò pareix el carrer del mig, tots amunt o avall. El pont de cables es mou, es balanceja, hi ha molta gent i animals de càrrega en un Totum revoltum, és vertiginós. Creuat el pont hi ha una baixada escalonada, marejadora, on els pobres Yaks o Tzoo es precipiten contínuament amb la càrrega.
Comencem a pujar, ja s’albiren els pics de gran alçada com l’Ama Dablam (6.812 metres) amb el seu capell, tot nevat, a l’esquerra del Khumbu. Passem per l’aldea de Jorsale, les cases grans i menudes fetes amb pedra seca. Als costats, a les parets solejades, es posen les bonyigues de Yak, o Tzoo, recollides i aplanades amb les mans per les dones, xiquets i xiquetes de la casa, enganxant-les per fora a les parets de les cases per tal de eixugar-les al sol: seques, serà el foc de l’estufa i de cuinar. El paisatge canvia, els arbres van desapareixent, en un colze del camí ple de japonesos, un menut replanell des d’on s’albira el cim delerat de l’Everest, de 8.848 metres, i el Lhtose, 8.511 metres. L’altura es nota. Caminar suposa literalment posar un peu davant de l’altre.
En moltes cases pots menjar un plat d’espagueti amb verdures, i prendre una San Miguel, whiskey de marca, i té o dormir. En altres, hi ha paradetes on les dones venen cosetes de regal. Les dones, a més cultiven la poca terra que es pot: verdures per a consum propi i per a vendre als lodges. Els homes fan de portadors o condueixen els animals de càrrega que lloguen els senderistes. Veiem poques dones portejadores. La gent viu del turisme muntanyenc. I tots duen sempre un continu somriure als llavis i als ulls axinadets, com de sospita.