No us deixaré orfes: tornaré

En la historia del creixement de l’Església primera comença una nova etapa. L’anterior havia estat presidida per la figura ideal del protomàrtir Esteve; la d’ara girarà entorn de l’activitat missionera de Felip, anomenat evangelitzador (Ac 21,8), que fou un dels Set elegits per distribuir l’ajuda als pobres (Ac 6,3s). Això mostra que ni els Dotze han d’abandonar la tasca de la caritat ni els Set poden prescindir de la missió evangelitzadora.

La 1ª carta de Pere, a la part central (2,1-4,11), insisteix en les exigències del viure com a cristians: «Reverencieu de tot cor el Crist com a Senyor».

Aquest deure bàsic implica moltes dimensions. Però n’hi ha una particularment necessària en la missió evangelitzadora: «Estigueu sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani la raó de l’esperança que teniu».

L’estil de vida autènticament cristià sempre provoca interrogants en els qui no comparteixen la nostra fe: per què viviu així? Per què no seguiu els criteris de la majoria? Si la nostra manera de pensar i de viure no provoca aquests interrogants en una societat dominada pels ídols del plaer i del diner, senyal de que no estem vivint com a autèntics seguidors de Jesucrist. Davant aquest repte cal viure realment l’esperança pròpia dels cristians: una esperança constant (1Te 1,3) que neix de la fe dinàmica viscuda enmig de totes les circumstàncies de la vida.

Però se’ns hi demana també donar raó de la nostra esperança. Perquè a més del testimoniatge de vida, l’evangelització exigeix poder donar raó per la qual es necessita una formació sòlida, explicativa i entenedora, de la nostra identitat cristiana com a motor del nostre estil de vida.

Jesús digué: «Si m’estimeu, guardareu els meus manaments». Dir que l’estimo i no fer cas del seu ensenyament, resulta un contrasentit. Amb raó afirma Jesús que «el qui m’estima és aquell que compleix els meus manaments».