Les agressions sexuals, el mal que no té fi

El judici que se celebra a l’Audiència de Navarra contra els cinc presumptes autors de la violació d’una jove als sanfermines del 2016 transcendeix, de molt, un cas aïllat i està servint per situar la societat espanyola davant d’una realitat tan incòmoda com absolutament insostenible: la prevenció i el càstig de les agressions sexuals disten enormement de ser els que correspondrien en un país culte i desenvolupat a aquestes altures del segle XXI. Els instints atàvics masculins més primaris no estan domats com caldria i encara està molt estesa la menyspreable tesi segons la qual en no poques agressions sexuals hi ha un cert consentiment o –pitjor encara– provocació per part de la víctima. El calvari que pateixen els que passen per aquesta traumàtica experiència s’allarga sovint fins al judici, on es col·loca la víctima i els victimaris gairebé al mateix nivell, com s’està veient aquests dies a Pamplona, on els jutges estan tenint molt interès a protegir la imatge dels acusats. La presumpció d’innocència està en plena harmonia amb el garantisme del nostre sistema jurídic, però no pot implicar de cap manera un dolor afegit per a la persona damnificada. És urgent que, col·lectivament, la societat espanyola assumeixi uns nous paràmetres respecte dels delictes sexuals: cap tolerància ni consideració amb els que fan servir la força i infligeixen greus danys físics i psicològics a les dones. És una tasca de tots, però són els homes els que estan interpel·lats directament.

Animus iocandi