L’independentista resilient
El secessionisme ha creat una cultura impermeable a la política i a la trencadissa causada pels seus líders
Resiliència: «capacitat de determinats ecosistemes d’absorbir pertorbacions sense alterar-se de manera significativa, podent tornar al seu estadi original una vegada que aquestes han acabat». Doncs això. No hi ha millor manera de definir la principal virtut de l’independentisme català. La seva extraordinària resiliència. La seva prodigiosa capacitat per absorbir pertorbacions que inhabilitarien qualsevol. I el més sorprenent és que aquesta qualitat li permet tornar a caure sempre sobre els seus peus, tant si els embats rebuts són els de l’Estat com si procedeixen de les seves pròpies files.
En el cas d’envestides del Govern és més fàcil d’entendre. Els alts i baixos del procés han estat sempre en estreta correlació amb les iniciatives procedents de Madrid. Des de la recollida de firmes contra l’Estatut de Maragall, Rajoy s’ha mostrat sempre disposat a alimentar-lo i a llançar-li a Puigdemont un bot salvavides quan es trobava en hores baixes. Una política insensata per als interessos de l’Estat però habilidosa per als del Partit Popular. I com a prova, els resultats electorals. Intercanvi de favors. Simetria de resiliències. La del PP també té mèrit, tenint en compte el seu rècord en matèria de corrupció. L’actuació policial de l’1-O i la presó incondicional per als Jordis i els consellers han tancat molts independentistes a la seva closca. Els ha endurit, els ha fet més resistents. No crec que fos el propòsit. Es tractava més aviat d’empènyer-los al precipici amb una esbojarrada política de com pitjor millor, però aquest ha sigut el resultat. Es resumeix en la consigna amb què el procés ha aconseguit sobreviure, modificant per enèsima vegada el seu full de ruta: Això va de democràcia. Un hàbil canvi que li ha permès cavar una trinxera més acollidora, en la qual cap molta gent. No només els que estan per la DUI. També Ada Colau. MÉS SORPRENENT
resulta la resiliència de l’independentista davant l’erràtica actuació dels seus líders. És com si l’univers processista hagués generat un antídot que serveix per a tot. Per transformar una mentida en un error. Per entonar una inenarrable autocrítica sense que ningú demani comptes. Perquè tot quedi en un esquinçar-se les vestidures durant un parell de dies. El temps de compondre les candidatures. Amb les mateixes cares. En qualsevol altre cos polític, o en qualsevol empresa, contradiccions d’aquest ca- libre provocarien un daltabaix. Però l’independentisme no és un moviment estrictament polític. És metapolític. I inclou seguidors que no es comporten com els afiliats d’un partit o com els accionistes d’una societat. Raonen d’una altra manera. Com raonaven els seguidors del Barça durant la llarga nit de resultats nefastos, atribuint les culpes a l’etern rival. O com Atanasi, aquell bisbe alexandrí del segle IV, que es considerava incomprès per l’Església i estimat pels seus. «Si el món va contra la veritat, llavors Atanasi va contra el món», va escriure. És el que té estar tan segur de si mateix. Que es pot fer virtut d’anar contra el món. Contra Madrid, Brussel·les i Washington alhora.
La sorprenent resiliència de l’independentista és fruit de la mutació del seu ideari. Lluny queda el debat sobre l’Estatut. Ja ningú parla de balances fiscals. Ni de la quota a la basca. Ni d’un nou repartiment del poder. El tema és Espanya. Més ben dit, una caricatura d’Espanya dibuixada amb traços gruixuts i legitimada per l’entossudiment autoritari del Partit Popular. Aquesta mutació ha creat una cultura impermeable a la política. Només és qüestió de temps, pensen molts independentistes, tancats en la seva torre de marfil i acompanyats en les seves certeses per una xarxa de comunicació eficacíssima. Endurits per anys d’ingents mobilitzacions socials i per la ceguesa de l’Estat, es mostren indiferents a la trencadissa provocada pels seus líders. Immunes al preu que Catalunya haurà de pagar per la proclamació d’una república simbòlica. Pitjor li anirà a Espanya, solen contestar. ES TRACTA
d’un canvi de paradigma radical respecte del catalanisme històric. L’han constatat els que vaticinaven, erròniament, que el suflé estava a punt de baixar. I ho comprovarà Rajoy si pensa que els independentistes arribaran a les eleccions desmobilitzats. Ja no hi ha repressió ni conill al barret de copa que valgui. Solament una política de llarg abast, que proveeixi Espanya d’un nou relat (i d’un nou Govern) pot modificar l’equació. I fer que l’independentista resilient comenci a sortir de la seva closca. El repte és tan majúscul que resulta difícil ser optimista.
Periodista i escriptor.