Les meves cinc proteïnes favorites
Aquestes biomolècules són clau, igual que els àcids nucleics, els lípids, els sucres i els compostos inorgànics
Ara que és temps de cuinar enquestes i fer projeccions numèriques, us voldria esmentar el meu llistat de proteïnes favorites. Tots tenim dret a ser una mica excèntrics. No les he seleccionat necessàriament per la seva importància biològica ni exclusivament per estar implicades les seves alteracions en malalties. És més aviat una barreja de raó i sentiment, i aquest últim malauradament és més que una part més desordenada del primer. Les proteïnes són biomolècules claus en la vida com també ho són els àcids nucleics, els lípids, els sucres i els compostos inorgànics. Però les proteïnes he de reconèixer que tenen la seva gràcia, amb aquesta col·lecció de maons (aminoàcids) que les formen ordenant-se tridimensionalment a l’espai com un Exín Castillos o un Tente. Aquestes són les cinc que us voldria assenyalar per explicarvos les seves aventures:
1.
La rodopsina. Es la pedra filosofal de la visió. Tot el que toca ho transforma en or. Aquesta proteïna es troba a la retina, la prolongació del nostre cervell dins de l’ull, i s’encarrega de transformar la llum en senyals. Es localitza a les cèl·lules anomenades bastonets i ajuda a transformar l’impacte dels fotons de la llum en senyals que el nostre sistema nerviós pugui entendre. D’aquesta també en forma part un dels derivats de la vitamina A i per això la nostra iaia ens deia que si no volíem portar ulleres doncs que mengéssim més pastanaga. ¡Quant trobo a faltar les àvies oftalmòlogues! Mutacions de la rodopsina s’associen a la retinosi pigmentària, on apareix degeneració dels fotoreceptors i els primers símptomes són una menor capacitat d’adaptar-se a la foscor i una pèrdua progressiva del camp visual. Amb el doctor Borja Corcóstegui i el seu equip de l’Institut de Microcirurgia Ocular (IMO) estudiem la genètica de les distròfies de la retina.
2.
La proteïna MECP2. Es tracta d’una proteïna que, com un imant magnètic, s’uneix a l’ADN, però no a tot. Ho fa especialment a les zones d’aquest que porten un accent químic anomenat metilació. La MECP2 està més expressada al cervell i sembla ser clau per a la maduració de les neurones. La seva mutació esta lligada a una malaltia del desenvolupament neurològic anomenada síndrome de Rett. Molts grups, en- tre els quals hi ha el nostre, fa anys que estudien formes de tornar l’activitat de MECP2 a les nenes que pateixen aquesta malaltia. La tasca i el valor dels familiars de les pacients afectades és digne d’orgull per a tots i és l’estímul de molts investigadors.
3.
La histona. En realitat són moltes proteïnes: la histona H1, H2A, H2B, H3, H4... Però si parlem d’elles com d’un mateix negoci familiar, podem dir que s’encarreguen d’empaquetar el nostre ADN. Recordem que l’ADN mesura dos metres de llarg en cada cèl·lula i que no està evidentment estirat perquè si no semblaríem una barreja entre peixglobus i eriçó. Doncs les histones fan que l’ADN s’embolcalli al voltant seu i controlen la seva expressió. Com deia la pel·lícula: «La mà que gronxa el bressol és la mà que mou el món».
4.
L’hemoglobina. Es la proteïna que transporta l’oxigen dins dels
glòbuls vermells de la sang i en la seva estructura trobem àtoms de ferro, i per això la sang té aquest color vermell característic i quan la llepem té aquest gustet característic a rovellat. Pot tenir alteracions que provoquen diversos tipus d’anèmia i per exemple l’hemoglobina S està present en l’anèmia de cèl·lules falciformes. També és important per mesurar el sucre a la sang, ja que si abans es feia mirant directament aquest, ara es fa principalment determinant l’hemoglobina glicosilada que trobarem augmentada a la diabetis. 5.
I la diabetis també em porta a la darrera proteïna: la insulina. Es tracta d’una proteïna amb funció hormonal: és secretada per un òrgan (les cèl·lules beta dels illots de Langerhans del pàncrees) i fa la seva missió (promoure la captació de glucosa) a distancia desplaçant-se per la sang. La seva enemiga mortal és una altra hormona, el glucagó. Si la glucosa no pot entrar a les cèl·lules s’acumula a la sang i pot causar problemes greus, per això els diabètics prenen insulina. I això ho agraeixen els seus fetges i músculs.
Em disculpo de tot cor amb totes les altres proteïnes legítimes que no he pogut mencionar pels límits de l’espai assignat, però també amb les seves filles il·legítimes com una derivada de l’hemoglobina: la bilirubina. I es que fins i tot en elles hi ha musica o com diria la cançó: «Ay, me sube la bilirrubina, cuando te miro y no me miras…». Sigueu feliços. Metge. Institut d’Investigacions Biomèdiques de Bellvitge.