Explicant mentides

La venjança, com el fanatisme, ennuvola el criteri. Entrem a la dimensió desconeguda a cavall del fanatisme d’alguns, i altres pretenen treure’ns cavalcant sobre la venjança. L’epicentre del debat torna a ser la mentida. Certament, la política catalana ha entrat en l’última dècada en la seva fase postfactual: no hi ha independència sense costos, encara que tampoc penso que en aquest punt els independentistes fossin tan ingenus o malintencionats com presenten ara als seus dirigents.

El curiós és que veiem la mentida en la utopia dels altres sense apreciar l’il·lusionisme de les nostres pròpies conviccions. I oblidem que tots necessitem els nostres somnis per avançar. Alguns com més irrealitzables millor. L’esquerra creu cegament en la igualtat que mai és plena i la dreta en una llibertat que ella mateixa restringeix. Els nacionalismes també eleven l’aposta fins a límits inabastables

Albert

i els internacionalismes segueixen eternament insatisfets. «Soc humà perquè és humana la meva mesura», va escriure el sempre oblidat Joan Maragall. És cert que ara els toca als independentistes expiar les seves culpes per mentir, com les va pagar en el seu moment Mariano Rajoy amb els «filets de plastilina» o José Luis Rodríguez Zapatero amb el «recolzaré l’Estatut».

Tot i així, no deixa de ser sorprenent que per emfatitzar la mentida indepe se li treguin mèrits a l’Estat en la defensa de la legalitat vigent. Els va faltar suport internacional perquè els ambaixadors del Regne d’Espanya van anar a tots els fòrums que va visitar Raül Romeva per deixar clara l’oposició espanyola, i perquè els ministres d’Exteriors dels últims governs van saber teixir aliances i complicitats en l’habitual intercanvi de cromos amb els seus socis i aliats. No van poder controlar el territori perquè algú va desplegar un dispositiu policial de 10.000 homes per evitar-ho. No van saber retenir les empreses perquè el Ministeri d’Economia va redactar de manera diligent un decret per blindar els trasllats i va acomodar els criteris fiscals perquè poguessin moure les seus sense desmuntar les fàbriques. No van aconseguir finançament perquè la Generalitat estava lligada en curt a través del FLA. No entenc per què es volen reduir a mentides el que han sigut èxits del Govern de Mariano Rajoy en el seu pla de desmuntar l’independentisme sense entrar en una negociació sobre la sobirania. L’anhel de venjança i el rèdit electoral són tan perniciosos com els trompe-l’oeils independentistes, veurem si són tan eficaços electoralment.

Vendre fum

La mentida, però, és un concepte moral. Per expressa voluntat de l’Estat, del desafiament independentista en quedarà una veritat establerta judicialment. Resulta curiós que es pretengui afirmar simultàniament que es van cometre actes dels quals van quedar evidències per substanciar fins a quatre delictes i, alhora, es digui que tot el que es va vendre era fum. Un dia, hi haurà una sentència que deixarà escrites les evidències d’aquells dies. La justícia és un mal escenari per a la política, fins i tot per als que l’han triat com a camp de joc.

L’intent de desprestigiar els independentistes menysprea el paper de l’Estat per desarborar-los