Kawase mira a l’ànima
directora d’‘Una pastisseria a Tòquio’ estrena el drama ‘Hacia la luz’
Aprimera vista, Naomi Kawase pot semblar una cineasta que juga a despistar. Per un costat, la japonesa va obtenir el seu principal èxit internacional amb Una pastissería a Tòquio (2015), el tipus de melodrama sensibler que el cine americà fabrica com xurros; per un altre, el que la va convertir en un dels noms més notoris del cine d’autor mundial van ser títols com Sukazu (1997) i El bosque del luto (2007), pel·lícules de naturalesa més sensorial que narrativa, carregades de símbols i basades en els silencis més que en les paraules. Ella, en tot cas, desdenya aquesta mena de distincions. «Sempre m’he sentit molt pròxima a Steven Spielberg, encara que ell es dediqui a fer grans blockbusters i les meves pel·lícules siguin petitones. Estic convençuda que compartim una filosofia creativa: l’important és explicar històries que commoguin».
En la seva nova pel·lícula, Hacia la luz, Kawase contempla la relació que una escriptora de descripcions per a films adaptats a cecs estableix amb un fotògraf que està perdent la vista. La tensió inicial entre ells va transformant-se en entesa i, inevitablement, la promesa d’un idil·li floreix. «Però és molt més que una història d’amor», matisa la directora. «He volgut fer una pel·lícula sobre el mitjà fílmic, i compartir una reflexió: s’ha d’aprendre a experimentar les pel·lícules d’una altra manera, a transcendir la pantalla. No es tracta només de mirar, sinó de sentir».
SOBRE LA CEGUESA La idea d’Hacia la luz va néixer fa dos anys quan, mentre treballava en una versió per a discapacitats visuals d’Una pastisseria a Tòquio, va sentir que el seu amor al cine es renovava. «Vaig descobrir que els invidents capturen les imatges i les senten de forma molt profunda, i que són capaços d’expressar aquests sentiments amb gran bellesa. La paraula els ajuda gairebé a tocar les imatges i a relacionar-s’hi d’una manera que pot ser inaccessible per als que no tenim problemes de visió». la luz