Fonalleras

Cada detall que ens arriba del judici d’aquests indesitjables que s’autoanomenen La manada fa que la indignació i la ràbia augmentin de volum fins que eixorden la decència d’una orella que ja estava malmesa des del dia que el mateix jutjat va tractar amb consideració els (presumptes) violadors. Siguem curosos amb el llenguatge, sí, d’acord, i pensem que solament es tracta d’una suposada violació perquè sembla que la noia «no es va sentir en cap moment incòmoda». ¿No es va sentir incòmoda en un espai tancat on cinc mascles que ja tenen notables antecedents de violència, cinc mascles que, a més a més, van gravar les seves heroïcitats, l’assetjaven mentre ella estava en estat de xoc davant l’embranzi- da d’aquesta gossada d’animals famolencs?

La tàctica d’aquests individus («el poder del lobo reside en la manada») és mantenir la fal·làcia d’una hipotètica col·laboració de la víctima, una de les vexacions pitjors que hi ha un cop s’ha comès el delicte. Fer creure que, de fet, no solament és culpa seva sinó que ella va ser el factor imprescindible (i desencadenant, doncs) de l’acció. El masclisme (el més violent o el més discret) no és vomitiu només perquè articula la humiliació i el menyspreu, sinó perquè en fa ostentació. I el cas de Pamplona és paradigmàtic en aquest sentit. Per a La manada, tan important era l’excés com la vanaglòria. Tan decisiva l’agressió com la inhumana culpabilització de la víctima.

El dilema català