La màgia de Disney s’instal·la a Caixa Forum
CaixaForum explora els orígens de moltes de les pel·lícules de la factoria basades en relats tradicionals i orals La mostra exhibeix a més el vessant artístic de les cintes amb 215 obres, entre dibuixos, pintures i guions
Dir Disney és dir dibuixos animats. Dir Disney és dir aventures entre boscos, castells i cabanyes. I dir Disney és des d’avui fins al 24 de juny dir CaixaForum. El centre de Montjuïc recorre la història, i les històries, de la trajectòria creativa de la companyia americana, des dels anys 30 fins avui. Des d’Els tres porquets (1933), el primer gran curt de la factoria, fins a la contemporània Frozen. El regne del gel (2013). Del dibuix a mà al dibuix digital.
Un total de 215 peces que no només desgranen contes coneguts i reconeguts per grans i petits, sinó que, a més a més, mostren allò que no es veu mai: el treball que hi ha darrere de cada pel·lícula. «Tot l’art creat pels diferents artistes de diferents disciplines que col·laboren en el desenvolupament d’un llargmetratge», explica Kristen McCormick, comissària de l’exposició Disney. L’art d’explicar històries. Això significa exposar aquarel·les, dibuixos a carbonet, pastels, grafit, tinta, pintura al tremp i pintura digital, a més a més de guions il·lustrats i fragments de vídeos.
Tot tret de la Walt Disney Animation Research Library, l’entitat que custodia el llegat dels estudis: 65.000 guions i més de 100 milions de peces d’art individuals, i tot exposat en una escenografia de conte (cabanya, bosc i castell) amb l’objectiu de tenir una experiència immersiva. No hi són totes les pel·lícules, sinó només aquelles que provenen de la tradició oral i que van servir d’inspiració a Walt Disney. «Els clàssics que el creador coneixia de la seva infància», apunta la comissària. Mites, faules, llegendes, tall tales (contes tradicionals nord-ameri- cans) i contes de fades. Així, no hi ha rastre ni d’El libro de la selva ni de Pinotxo ni de Peter Pan (relats amb autoria),però sí d’Els tres porquets (1933), La bella dorment (1959) i Hèrcules (1997).
UN HIMNE D’ESPERANÇA Històries, aquestes últimes i les de la resta de la mostra, que Disney recull, contextualitza, impregna de societat i perpetua amb el llenguatge universal dels dibuixos animats. Així, el vessant còmic de l’Hèrcules realitzat pels estudis «va fer contemporània i accessible una cosa com la mitologia grega, que molts consideren avorrida i acadèmica», segons John Musker, un dels grans directors d’animació de l’estudi. De la mateixa manera que el conte tradicional del segle XVIII Els tres porquets es va convertir en un himne d’esperança amb l’objectiu d’aixecar la moral en una època molt dura per als EUA com va ser la Gran Depressió. Disney ho va fer canviant la història i donant-li un to musical: la cançó Who’s afraid of the big bad wolf (Qui tem el llop ferotge) es va alçar com un cant d’optimisme.
I La bella dorment, també adaptada de la tradició europea (la seva
primera menció en una recopilació francesa de contes va ser el 1340) era per a Disney «la més emotiva» de totes les «llegendes de prínceps i princeses, de bruixes i fades, i del triomf del bé sobre el mal».
L’origen de les històries que alimenten els llargmetratges és un dels eixos de la mostra, però n’hi ha un altre: «Destacar que no hi ha només un estil artístic, que són molts els creadors que treballen en una pel·lícula animada, i que es fan proves i més proves fins a trobar la imatge ideal dels personatges», destaca McCormick. Tenim per exemple la protagonista de La Blancaneu i els set nans (1937), que es pot veure amb diferents aspectes: melena rossa, pèl-roja, amb aparença de Betty Boop i amb l’estètica final. «Es van treballar moltes versions de la bella princesa per determinar quina era la millor», assegura la comissària.
HORES OBSERVANT ANIMALS El mateix va passar amb la La sireneta (1989), que abans de pèl-roja havia sigut morena, però el negre no destacava amb la mateixa intensitat que el taronja en el blau del fons del mar. I l’interior de la capa de la reina de La bella dorment va passar de vermell a violeta perquè l’il·lustrador Eyvind Earle, especialista en color i molt influent en la factoria als anys 50, va dir que el vermelló no s’adaptava a la seva paleta de colors. Es veu en un dibuix firmat per Marc Davis, però no totes les obres tenen autoria.
La falta d’autor evidencia una de les obsessions de Walt Disney: el treball en equip i l’execució de manera col·laborativa. En tenia més, com ara la qualitat, el rigor, la minuciositat i el detallisme. Volia que els dibuixos aportessin credibilitat a la història, així que per humanitzar els animals obligava els seus col·laboradors a estar-se hores i hores observant-los. Fins a aconseguir que les seves expressions comuniquessin la història a l’espectador.
I això, el xoc entre el món imaginari i la realitat del treball que s’elabora als estudis, és un dels atractius de l’exposició, que vol ser un homenatge a les històries creades fa 80 anys i en l’actualitat, i que van entusiasmar i continuen entusiasmant petits i grans. Perquè aquesta exposició té vocació de ser per a tots els públics.
☰
L’evolució dels personatges permet veure que Blancaneu, abans de ser morena, va ser rossa i pèl-roja