Pas­sió per la na­tu­ra i pel pa­ís

Bi­ò­leg, cap del Ser­vei de Pla­ni­fi­ca­ció de l’En­torn Na­tu­ral de Ca­ta­lu­nya. mem­bre de la Ins­ti­tu­ció Ca­ta­la­na d’His­tò­ria Na­tu­ral (ICHN) SAL­VA­DOR GRAU TORT (1963-2016)

La Vanguardia (Català-1ª edició) - - OBITUARIS - MARTA SUBIRÀ

Ala vi­da hi ha gent que as­so­leix una cer­ta pro­jec­ció i vi­si­bi­li­tat, fet que pro­vo­ca que la se­va fei­na tin­gui un am­pli re­co­nei­xe­ment so­ci­al. D’al­tres, en can­vi, trans­for­men i mi­llo­ren de ma­ne­ra re­lle­vant la re­a­li­tat i el seu en­torn de ma­ne­ra dis­cre­ta, tí­mi­da, sen­se fer gai­re so­roll. Pe­rò pot­ser el que acon­se­guei­xen és tan va­lu­ós o més que allò que els fo­cus il·lu­mi­nen.

Sal­va­dor Grau ha es­tat d’aquests dar­rers. Una per­so­na que ha tre­ba­llat al­ho­ra amb mi­nu­ci­o­si­tat i gran­de­sa. La mi­nu­ci­o­si­tat del de­tall, del re­cord pre­cís, de tro­bar el mot ade­quat, de sa­ber que la su­ma de molts ac­tes, pro­nun­ci­a­ments o pro­pos­tes, per pe­tits que si­guin, per ama­gats que sem­blin, és im­por­tant. I, per pa­ra­do­xal que sem­bli, tot ado­bat amb un toc de gran­de­sa, la gran­de­sa de qui sap –no és gens fà­cil– te­nir vi­sió es­tra­tè­gi­ca, pre­veu­re com mol­tes co­ses pe­ti­tes en­cai­xen per fer-ne una de més gran. Pot­ser d’aques­ta com­bi­na­ció de mi­nu­ci­o­si­tat i gran­de­sa sor­tia, de ve­ga­des, un cert ai­re de gran­di­lo­qüèn­cia, que el dic­ci­o­na­ri de­fi­neix com a par­la fà­cil i per­su­a­si­va, gran i ele­va­da. Ai­xí ha es­tat ell, en el mi­llor dels sen­tits.

Ha es­tat una per­so­na cone­gu­da i re­co­ne­gu­da en el seu en­torn pro­fes­si­o­nal, el món de la con­ser­va­ció de la na­tu­ra, on ha es­de­vin­gut un ve­ri­ta­ble mes­tre i re­fe­rent, pe­rò des­co­ne­gut per al gruix dels ciu­ta­dans. Com a ser­vi­dor pú­blic, po­si­ció que ha exer­cit de ma­ne­ra mo­dè­li­ca i amb la dig­ni­tat i lle­ial­tat prò­pi­es del càr­rec, va im­pul­sar fi­tes molt im­por­tants al pa­ís. No s’en­ten­dri­en el De­par­ta­ment de Me­di Am­bi­ent, el PEIN, la Xar­xa Na­tu­ra 2000 o la xar­xa de parcs na­tu­rals del nos­tre pa­ís sen­se la se­va per­so­na­lís­si­ma pers­pec­ti­va i per­sis­tèn­cia. Co­sa que és el ma­teix que dir que no s’en­ten­dria el nos­tre pa­ís tal com és ara (i com no era ob­vi que fos quan va co­men­çar). So­ta el seu li­de­rat­ge tèc­nic s’han de­cla­rat la ma­jo­ria de parcs na­tu­rals. El dar­rer, ja en ple­na malal­tia, el de les Cap­ça­le­res del Ter i del Fre­ser, cul­mi­nat el mes de setembre pas­sat.

Va co­men­çar a tre­ba­llar al parc de la Zo­na Vol­cà­ni­ca de la Gar­rot­xa, amb Jo­sep Ma­ria Ma­lla­rach, que en va ser el pri­mer di­rec­tor. Des d’ales­ho­res, ja com a res­pon­sa­ble de la Pla­ni­fi­ca­ció dels Es­pais d’In­terès Na­tu­ral de la Ge­ne­ra­li­tat, no va pa­rar de re­cór­rer el pa­ís. Del Pi­ri­neu –una de les se­ves pas­si­ons i or­gulls– a l’Ebre, pas­sant pels se­cans de Llei­da –una es­pi­na cla­va­da per la man­ca d’ac­cep­ta­ció so­ci­al de la se­va pro­tec­ció– al Mont­sant i tants al­tres. Sem­pre vet­llant per la con­ser­va­ció dels seus va­lors na­tu­rals i im­pul­sant no­ves for­mes de go­ver­nan­ça, com ara els con­sor­cis d’es­pais na­tu­rals o la cus­tò­dia del ter­ri­to­ri, ali­an­ça en­tre pro­pi­e­ta­ris i en­ti­tats del ter­cer sec­tor, de la qual va ser un dels pri­mers va­le­dors ar­ran de des­co­brir-la en un vi­at­ge de fei­na a Mas­sac­hu­setts.

Ha es­tat una per­so­na clau en el desen­vo­lu­pa­ment de la sec­ció es­pa­nyo­la d’Eu­ro­parc, xar­xa eu­ro­pea de ges­tors d’es­pais na­tu­rals pro­te­gits, im­pul­sant-ne les es­tra- tè­gi­es, els plans d’ac­ció i par­ti­ci­pant en al­guns dels seus ma­nu­als de re­fe­rèn­cia. Va tre­ba­llar in­ten­sa­ment per­què l’any 2008 Ca­ta­lu­nya aco­llís el con­grés mun­di­al de la Unió In­ter­na­ci­o­nal per la Con­ser­va­ció de la Na­tu­ra (UICN), l’en­ti­tat més gran i de més pres­ti­gi en aquest àm­bit, que va reu­nir gai­re­bé 3.000 per­so­nes a Bar­ce­lo­na. Ha vet­llat per­què l’ac­ti­vi­tat in­ter­na­ci­o­nal del Go­vern de Ca­ta­lu­nya en l’àm­bit del me­di am­bi­ent no s’atu­rés mai, ni tan sols en temps de cri­si, per­què no que­dés de ban­da la res­pon­sa­bi­li­tat am­bi­en­tal de Ca­ta­lu­nya en un en­torn glo­bal.

Amb la vo­lun­tat sem­pre d’es­ta­blir ponts amb la so­ci­e­tat, i comp­tar amb el ba­gat­ge ci­en­tí­fic i el co­nei­xe­ment de ba­se de les en­ti­tats, va im­pul­sar la re­la­ció de l’ad­mi­nis­tra­ció am­bi­en­tal amb cen­tres de re­cer­ca, com ara el Cre­af, i amb en­ti­tats del ter­cer sec­tor am­bi­en­tal, com la Xar­xa de Cus­tò­dia del Ter­ri­to­ri de Ca­ta­lu­nya (XCTC), on sem­pre ha es­tat una per­so­na es­ti­ma­da i res­pec­ta­da.

Sal­va­dor Grau ha es­tat un apas­si­o­nat de tot allò que ha em­près i molt es­pe­ci­al­ment del seu ter­ri­to­ri més im­me­di­at, Vi­las­sar i el Ma­res­me, i de la se­va fa­mí­lia. Des de ben pe­tit, als 14 anys, for­mant part del grup d’ar­que­o­lo­gia que des­prés va es­de­ve­nir una sec­ció del Mu­seu Arxiu de Vi­las­sar. Dels 16 als 29 anys va es­tar vin­cu­lat al Mo­vi­ment de Jo­ves Cris­ti­ans de Co­mar­ques (JARC) li­de­rant la co­mis­sió de me­di am­bi­ent i la de co­o­pe­ra­ció in­ter­na­ci­o­nal, al ma­teix temps que fe­ia de mo­ni­tor i res­pon­sa­ble de l’es­plai. Va fun­dar el Col·lec­tiu per a la Con­ser­va­ció de l’En­torn de Vi­las­sar i el Cen­tre d’Ac­ció Ter­ri­to­ri­al i Am­bi­en­tal del Ma­res­me (Ca­tam) i era mem­bre del con­sell rec­tor del Mu­seu Arxiu Mu­ni­ci­pal, so­ci del ca­sal i del Te­a­tre de la Mas­sa. Mal­grat la se­va in­ten­sa ac­ti­vi­tat al pa­ís, no va vo­ler des­vin­cu­lar-se mai del seu po­ble. En els dar­rers anys, per en­càr­rec de l’ac­tu­al al­cal­de, va im­pul­sar el Con­sell de Vi­la, del qual era vi­ce­pre­si­dent.

En la se­va tra­jec­tò­ria vi­tal, la fa­mí­lia, el pa­ís i la na­tu­ra han es­tat les se­ves grans pas­si­ons. Als qui hem tin­gut la sort d’apren­dre tre­ba­llant amb ell ens ha en­se­nyat que hi ha molts ca­mins per con­tri­buir a con­ser­var la na­tu­ra, i que no es­tan re­nyits. Pe­rò que, s’hi tre­ba­lli des d’on s’hi tre­ba­lli, són ca­mins que cal re­cór­rer amb per­se­ve­ran­ça i, so­bre­tot, amb con­ven­ci­ment, sa­bent que po­den ser llargs i cos­to­sos, pe­rò que l’ob­jec­tiu s’ho val. Per a ell, el pa­tri­mo­ni na­tu­ral i la bi­o­di­ver­si­tat s’ha­vi­en d’en­ten­dre com una ve­ri­ta­ble in­fra­es­truc­tu­ra d’Es­tat i els parcs na­tu­rals com els seus ele­ments més em­ble­mà­tics. Ha de­di­cat la se­va vi­da a tre­ba­llar in­ten­sa­ment per­què la so­ci­e­tat fos cons­ci­ent de la ne­ces­si­tat de con­ser­var aquest pa­tri­mo­ni, com fan les so­ci­e­tats més mo­der­nes i avan­ça­des. Com ha de fer el nou pa­ís amb el que ell so­mi­a­va.

En la con­ser­va­ció de la na­tu­ra, ha es­de­vin­gut un ve­ri­ta­ble mes­tre i re­fe­rent, pe­rò poc cone­gut pel gran pú­blic So­ta el seu li­de­rat­ge tèc­nic s’han de­cla­rat la ma­jo­ria de parcs na­tu­rals; el dar­rer, el de les Cap­ça­le­res del Ter Als 14 anys va for­mar part del grup ar­que­o­lò­gic que des­prés va ser una de les sec­ci­ons del Mu­seu Arxiu de Vi­las­sar

GE­NE­RA­LI­TAT DE CA­TA­LU­NYA

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.