La Vanguardia (Català) - Culturas
El terror i la por
Crec que si alguna cosa m’atreu poderosament de Julian Barnes (Leicester, 1946) és la seva sorprenent versatilitat en l’ús de les diverses formes narratives. Fa molts anys que llegeixo els seus llibres, des d’aquell ja llunyà El lloro de Flaubert, que em va seduir. Parlo d’obres notables de diferents pelatges que no resulten mai fàcils de qualificar, per exemple Arthur & George, centrada en la figura de sir Arthur Conan Doyle i el que va suposar el creador de Sherlock Holmes per a la societat i la cultura britàniques del segle XIX; o els formidables relats de La taula llimona i les breus i intenses memòries de Nivells de vida, en les quals combinava la seva passió pel fotògraf Nadar amb el dolor per la sobtada mort de la seva dona i la seva posterior capbussada en les fondàries de la solitud. Barnes sap compondre-se-les per experimentar en un mateix llibret diferents registres formals, trencar els esquemes que no li són útils i donar per fet que l’únic que compta per a un creador de la seva talla és el plaer de viure a fons l’enlluernament de compartir una aventura literària.
Ara, en la seva següent i última novel·la, El soroll del temps, Barnes es fica sota la pell d’un personatge real, històric, l’eminent compositor rus Dmitri Xostakóvitx, a qui fa parlar amb el vigorós llenguatge subjectiu de la consciència. Però convé no perdre la cautela. Almenys en un parell d’ocasions Barnes avisa que no ofereix una biografia del músic, malgrat la ingent quantitat d’informació que li serveix per conferir a la seva escriptura un halo de versemblança, sinó una novel·la; o sigui, una obra de ficció que en narrar la vida i l’obra de Xostakóvitx sota el terror soviètic pot no respondre a l’estricta veritat de la història. Però a mesura que llegeixo –de tant en tant m’acompanya la Simfonia núm. 7 Leningrad, una vegada i una altra vegada escruixidora, i els valsos de la Suite para orquesta de jazz n.º 2 dirigits pel geni de Riccardo Chailly– vaig advertint que el veritable protagonista de Barnes no és l’artista Dmitri Xostakóvitx, assetjat des del 1936 per Stalin i les urpes del seu poder il·limitat, sinó la polarització entre el Terror d’Estat i la por de l’individu pusil·lànime, potser covard o acovardit davant una amenaça vírica que se li fica als porus fins a arri- bar-li a l’ànima i destruir-la.
La por es palpa, s’ensuma en la composició de l’escriptura, és tangible en paraules i el·lipsis, amara el lector que segueix els passos vitals del personatge. Horrible. Una escena que es repeteix glaça la sang. Per tal d’evitar que si és arrestat de matinada puguin causar molèsties a la seva família, cada nit, havent sopat, Xostakóvitx enllesteix el seu maletí, surt del pis, es planta al replà immòbil davant la porta de l’ascensor i espera la presumible arribada dels seus botxins. La desoladora imatge és difícil d’esborrar. Crec que justifica per si mateixa un llibre tan bell com desassossegador i tràgic. Les lluites entre l’absolutisme i l’artista, que simplement per sobreviure o gaudir de privilegis no dubta a posar en joc la seva dignitat, continuen estant vigents en molts llocs del món d’avui. La por és la música de percussió del segle XXI. La novel·la ho
Cada nit el músic prepara el seu maletí i es planta a la porta de l’ascensor en espera dels seus botxins
anticipa: s’obre i es tanca amb una escena de supervivents en una andana oblidada i enmig d’una guerra, amb signes de pobresa, brutícia i mort pertot arreu, angoixats per la por que tal vegada subsistiria enllà dels sorolls del temps. Aquesta és la imatge ombrívola, ferotge i feridora, d’aquest llibre que ratifica l’habilitat de Barnes per donar altres sentits als llenguatges de la ficció.