El bany dels déus

La Vanguardia (Català) - - OPINIÓ - Ra­fa­el Na­dal

La plat­ja de la Fos­ca sem­pre ha do­nat grans ne­da­dors. Abans de la guer­ra els mi­llors eren la Jo­se­fi­na i en Francesc Dal­mau, fills del doc­tor Lau­reà Dal­mau, es­crip­tor i di­pu­tat al Par­la­ment per Es­quer­ra Re­pu­bli­ca­na. Les tar­des d’agost, men­tre pas­se­ja­ven per les pi­ne­des del mas Juny i del mas del Vent, els es­ti­ue­jants so­li­en co­men­tar amb ad­mi­ra­ció l’es­til ele­gant i la re­sis­tèn­cia dels ger­mans Dal­mau. Ig­no­ra­ven que el fu­tur de tots dos s’ha­via d’es­criu­re pre­ci­sa­ment en ai­gües del Me­di­ter­ra­ni.

El pri­mer a en­ca­rar el des­tí va ser en Francesc: pre­so­ner a la ba­ta­lla de l’Ebre i re­clòs al camp de Pun­ta Car­ne­ro, se’n va es­ca­par i va tra­ves­sar ne­dant to­ta la ba­dia d’Al­ge­si­res, fins a Gi­bral­tar. Quan ja es ve­ia sal­vat, el va abor­dar una bar­ca. –On va? –M’he es­ca­pat. Vull de­ma­nar asil po­lí­tic, va dir amb dificultat, es­go­tat per la tra­ves­sa.

Els sol­dats an­gle­sos se’l van mi­rar, des­con­cer­tats, i sen­se per­dre la flegma, van afe­gir:

–Ens sap greu, però en­ca­ra hau­rà de ne­dar una es­to­na més. Ai­xò no són ai­gües bri­tà­ni­ques i en­ca­ra no el po­dem aju­dar.

Di­es des­prés, un sub­ma­rí ale­many va en­fon­sar el vai­xell de càr­re­ga en el qual l’ha­vi­en em­bar­cat cap a Ca­na­dà. Un al­tre vai­xell, que ana­va a An­gla­ter­ra, en va res­ca­tar els su­per­vi­vents; el fu­tur doc­tor Francesc Dal­mau va aca­bar allis­tat a les tro­pes ali­a­des, va desem­bar­car a Nor­man­dia, a la plat­ja d’Ar­ro­manc­hes, va par­ti­ci­par a l’alli­be­ra­ment de Bèl­gi­ca, va re­bre per es­crit el re­co­nei­xe­ment del ma­ris­cal Mont­go­mery i va aca­bar re­clu­tat com a es­pia al ser­vei de sa ma­jes­tat.

Un ma­tí de tem­po­ral d’un dels pri­mers es­tius des­prés de la guer­ra, la se­va ger­ma­na Fi­na Dal­mau es va ti­rar a l’ai­gua per sal­var un ho­me que s’ofe­ga­va. La Fos­ca és una plat­ja mag­ní­fi­ca per a la mai­na­da i per als banys fa­mi­li­ars, però les lle­van­ta­des la sot­me­ten a cor­rents for­tís­sims i pe­ri­llo­sos. En di­es de mala mar tam­bé s’hi fan re­mo­lins; el més tra­ï­dor és a la Ro­ca Ne­gra, que di­vi­deix en du­es la plat­ja Gran. Quan el re­mo­lí atra­pa al­gú, la gent es con­cen­tra ar­ran d’ai­gua i cri­da i ges­ti­cu­la, com si la cri­dò­ria po­gués fer-hi res.

Com aquell ma­tí que la Fi­na Dal­mau va ne­dar amb de­ci­sió, va atra­par l’ho­me i el va ar­ros­se­gar fins a la sor­ra. Quan el van re­cu­pe­rar, va anar cap a la se­va sal­va­do­ra. Era el director ge­ne­ral de Se­gu­re­tat, el po­li­cia més po­de­rós d’Es­pa­nya. –Pi­da lo que qui­e­ra. –Que mi pa­dre pu­e­da re­gre­sar a Es­paña.

L’hi va con­ce­dir, però quan la no­tí­cia va ar­ri­bar a la co­mu­ni­tat quà­que­ra de Les Illes, a to­car de la fron­te­ra dels Lí­mits, on Lau­reà Dal­mau fe­ia de met­ge, va con­tes­tar:

–No tor­na­ré fins que no pu­guin tor­nar tots els exi­li­ats. I no va tor­nar fins que no es va de­cre­tar una pri­me­ra am­nis­tia.

Anys més tard, a fi­nals dels sei­xan­ta, quan de bon ma­tí a la Ro­ca Ne­gra tor­nà­vem de lle­var les xar­xes, a l’al­tu­ra de l’Agu­lla de Cas­tell so­lí­em en­cre­uar-nos amb el doc­tor Pi­pe Sánc­hez, que ne­da­va de la Fos­ca a les For­mi­gues per pre­pa­rar la tra­ves­sa del ca­nal de la Mà­ne­ga. Te­nia el pit més pe­lut de to­ta la cos­ta ca­ta­la­na, fet ex­pres­sa­ment per aguan­tar les tem­pe­ra­tu­res bai­xes en les grans tra­ves­si­es i ens el mi­rà­vem amb molt de res­pec­te, per­què ja ha­via tra­ves­sat ne­dant l’es­tret de Gi­bral­tar. Quan pas­sà­vem pel seu cos­tat, re­du­í­em la mar­xa de la bar­ca i ad­mi- rà­vem com cla­va­va els bra­ços com ta­llants dins de l’ai­gua, amb una ca­dèn­cia exac­ta. Des­prés el vè­iem allu­nyar-se a poc a poc, com­pas­sa­da­ment, el per­dí­em de vis­ta en mig de les ona­des i re­pre­ní­em la mar­xa cap a la plat­ja dels Pes­ca­dors per treu­re el peix de les xar­xes abans no bai­xes­sin els ba­nyis­tes.

L’es­tí­mul d’en Pi­pe Sánc­hez ens va ani­mar a fer les nos­tres prò­pi­es tra­ves­ses. Pri­mer des de la plat­ja Gran fins al Bas­sit; des­prés fins a la Pis­ci­na i, fi­nal­ment, del Bas­sit a Sant Es­te­ve, tra­ves­sant d’ana­da i tor­na­da to­ta la ba­dia de la Fos­ca. Abans, mol­ta gent fe­ia ne­da­des, per man­te­nir-se en for­ma. Re­cor­do molts tu­ris­tes que bai­xa­ven de l’ho­tel Ro­ca­fos­ca, co­berts per un bar­nús que do­na­va un ai­re de bal­ne­a­ri a to­ta la plat­ja. Al Bas­sit es po­sa­ven aque­lles ulle­res pe­ti­tes, de ne­da­dor, i es cap­bus­sa­ven amb un es­til molt so­bri, però im­pe­ca­ble; des­a­pa­rei­xi­en fent crol, cap a dar­re­re de Cap Gros i una ho­ra més tard els vè­iem tor­nar amb el ma­teix rit­me que te­ni­en a l’ana­da.

Ara ja no veig tan­ta gent que ne­da. Pot­ser ho fa l’ex­cés d’em­bar­ca­ci­ons, que són pe­ri­llo­ses i pro­vo­quen ona­des que di­fi­cul­ten la ca­dèn­cia de les bra­ça­des. Ara, els es­ti­ue­jants més avi­at cor­ren o van en bi­ci­cle­ta. I, en tot cas, es ba­nyen. Cre­men ten­si­ons ju­gant amb les ones i amb to­ta me­na de pi­lo­tes i es­tris de plat­ja, men­tre cri­den en tots els idi­o­mes, que s’aca­ben con­ver­tint en un de sol, inin­tel·li­gi­ble.

Fa un vent su­au, que ve de les For­mi­gues i por­ta fins a les ter­ras­ses dels es­ti­ue­jants aques­ta re­mor llu­nya­na de la gen­ta­da que es ba­nya en mig d’una gran cri­dò­ria. Veus i crits de mi­lers de per­so­nes que vi­uen la fan­ta­sia del pa­ra­dís, ali­ens al des­tí que pot­ser ara ma­teix s’es­tà es­cri­vint i que no des­co­bri­ran fins que no tor­nin a ca­sa: pot­ser aquest pa­re que ara cri­da­va “nen, no t’allu­nyis” ja és a l’atur; pot­ser aque­lla ne­na, que ha xis­clat quan el noi li ha ti­rat la pilota, ja no en­tra­rà a la uni­ver­si­tat. Pot­ser els déus, que vi­uen en al­gu­na ciu­tat del nord d’Eu­ro­pa i ara ma­teix tam­bé es ba­nyen en una plat­ja me­di­ter­rà­nia ja han de­ci­dit. Però ells, po­bres mor­tals, en­ca­ra no ho sa­ben.

JOMA

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.