El bany dels déus
La platja de la Fosca sempre ha donat grans nedadors. Abans de la guerra els millors eren la Josefina i en Francesc Dalmau, fills del doctor Laureà Dalmau, escriptor i diputat al Parlament per Esquerra Republicana. Les tardes d’agost, mentre passejaven per les pinedes del mas Juny i del mas del Vent, els estiuejants solien comentar amb admiració l’estil elegant i la resistència dels germans Dalmau. Ignoraven que el futur de tots dos s’havia d’escriure precisament en aigües del Mediterrani.
El primer a encarar el destí va ser en Francesc: presoner a la batalla de l’Ebre i reclòs al camp de Punta Carnero, se’n va escapar i va travessar nedant tota la badia d’Algesires, fins a Gibraltar. Quan ja es veia salvat, el va abordar una barca. –On va? –M’he escapat. Vull demanar asil polític, va dir amb dificultat, esgotat per la travessa.
Els soldats anglesos se’l van mirar, desconcertats, i sense perdre la flegma, van afegir:
–Ens sap greu, però encara haurà de nedar una estona més. Això no són aigües britàniques i encara no el podem ajudar.
Dies després, un submarí alemany va enfonsar el vaixell de càrrega en el qual l’havien embarcat cap a Canadà. Un altre vaixell, que anava a Anglaterra, en va rescatar els supervivents; el futur doctor Francesc Dalmau va acabar allistat a les tropes aliades, va desembarcar a Normandia, a la platja d’Arromanches, va participar a l’alliberament de Bèlgica, va rebre per escrit el reconeixement del mariscal Montgomery i va acabar reclutat com a espia al servei de sa majestat.
Un matí de temporal d’un dels primers estius després de la guerra, la seva germana Fina Dalmau es va tirar a l’aigua per salvar un home que s’ofegava. La Fosca és una platja magnífica per a la mainada i per als banys familiars, però les llevantades la sotmeten a corrents fortíssims i perillosos. En dies de mala mar també s’hi fan remolins; el més traïdor és a la Roca Negra, que divideix en dues la platja Gran. Quan el remolí atrapa algú, la gent es concentra arran d’aigua i crida i gesticula, com si la cridòria pogués fer-hi res.
Com aquell matí que la Fina Dalmau va nedar amb decisió, va atrapar l’home i el va arrossegar fins a la sorra. Quan el van recuperar, va anar cap a la seva salvadora. Era el director general de Seguretat, el policia més poderós d’Espanya. –Pida lo que quiera. –Que mi padre pueda regresar a España.
L’hi va concedir, però quan la notícia va arribar a la comunitat quàquera de Les Illes, a tocar de la frontera dels Límits, on Laureà Dalmau feia de metge, va contestar:
–No tornaré fins que no puguin tornar tots els exiliats. I no va tornar fins que no es va decretar una primera amnistia.
Anys més tard, a finals dels seixanta, quan de bon matí a la Roca Negra tornàvem de llevar les xarxes, a l’altura de l’Agulla de Castell solíem encreuar-nos amb el doctor Pipe Sánchez, que nedava de la Fosca a les Formigues per preparar la travessa del canal de la Mànega. Tenia el pit més pelut de tota la costa catalana, fet expressament per aguantar les temperatures baixes en les grans travessies i ens el miràvem amb molt de respecte, perquè ja havia travessat nedant l’estret de Gibraltar. Quan passàvem pel seu costat, reduíem la marxa de la barca i admi- ràvem com clavava els braços com tallants dins de l’aigua, amb una cadència exacta. Després el vèiem allunyar-se a poc a poc, compassadament, el perdíem de vista en mig de les onades i repreníem la marxa cap a la platja dels Pescadors per treure el peix de les xarxes abans no baixessin els banyistes.
L’estímul d’en Pipe Sánchez ens va animar a fer les nostres pròpies travesses. Primer des de la platja Gran fins al Bassit; després fins a la Piscina i, finalment, del Bassit a Sant Esteve, travessant d’anada i tornada tota la badia de la Fosca. Abans, molta gent feia nedades, per mantenir-se en forma. Recordo molts turistes que baixaven de l’hotel Rocafosca, coberts per un barnús que donava un aire de balneari a tota la platja. Al Bassit es posaven aquelles ulleres petites, de nedador, i es capbussaven amb un estil molt sobri, però impecable; desapareixien fent crol, cap a darrere de Cap Gros i una hora més tard els vèiem tornar amb el mateix ritme que tenien a l’anada.
Ara ja no veig tanta gent que neda. Potser ho fa l’excés d’embarcacions, que són perilloses i provoquen onades que dificulten la cadència de les braçades. Ara, els estiuejants més aviat corren o van en bicicleta. I, en tot cas, es banyen. Cremen tensions jugant amb les ones i amb tota mena de pilotes i estris de platja, mentre criden en tots els idiomes, que s’acaben convertint en un de sol, inintel·ligible.
Fa un vent suau, que ve de les Formigues i porta fins a les terrasses dels estiuejants aquesta remor llunyana de la gentada que es banya en mig d’una gran cridòria. Veus i crits de milers de persones que viuen la fantasia del paradís, aliens al destí que potser ara mateix s’està escrivint i que no descobriran fins que no tornin a casa: potser aquest pare que ara cridava “nen, no t’allunyis” ja és a l’atur; potser aquella nena, que ha xisclat quan el noi li ha tirat la pilota, ja no entrarà a la universitat. Potser els déus, que viuen en alguna ciutat del nord d’Europa i ara mateix també es banyen en una platja mediterrània ja han decidit. Però ells, pobres mortals, encara no ho saben.