Passió per la natura i pel país
SALVADOR GRAU TORT (1963-2016) Biòleg, cap del Servei de Planificació de l’Entorn Natural de Catalunya. membre de la Institució Catalana d’Història Natural (ICHN)
Ala vida hi ha gent que assoleix una certa projecció i visibilitat, fet que provoca que la seva feina tingui un ampli reconeixement social. D’altres, en canvi, transformen i milloren de manera rellevant la realitat i el seu entorn de manera discreta, tímida, sense fer gaire soroll. Però potser el que aconsegueixen és tan valuós o més que allò que els focus il·luminen.
Salvador Grau ha estat d’aquests darrers. Una persona que ha treballat alhora amb minuciositat i grandesa. La minuciositat del detall, del record precís, de trobar el mot adequat, de saber que la suma de molts actes, pronunciaments o propostes, per petits que siguin, per amagats que semblin, és important. I, per paradoxal que sembli, tot adobat amb un toc de grandesa, la grandesa de qui sap –no és gens fàcil–
En la conservació de la natura, ha esdevingut un veritable mestre i referent, però poc conegut pel gran públic
tenir visió estratègica, preveure com moltes coses petites encaixen per fer-ne una de més gran. Potser d’aquesta combinació de minuciositat i grandesa sortia, de vegades, un cert aire de grandiloqüència, que el diccionari defineix com a parla fàcil i persuasiva, gran i elevada. Així ha estat ell, en el millor dels sentits.
Ha estat una persona coneguda i reconeguda en el seu entorn professional, el món de la conservació de la natura, on ha esdevingut un veritable mestre i referent, però desconegut per al gruix dels ciutadans. Com a servidor públic, posició que ha exercit de manera modèlica i amb la dignitat i lleialtat pròpies del càrrec, va impulsar fites molt importants al país. No s’entendrien el Departament de Medi Ambient, el PEIN, la Xarxa Natura 2000 o la xarxa de parcs naturals del nostre país sense la seva personalíssima perspectiva i persistència. Cosa que és el mateix que dir que no s’entendria el nostre país tal com és ara (i com no era obvi que fos quan va començar). Sota el seu lideratge tècnic s’han declarat la majoria de parcs naturals. El darrer, ja en plena malaltia, el de les Capçaleres del Ter i del Freser, culminat el mes de setembre passat.
Va començar a treballar al parc de la Zona Volcànica de la Garrotxa, amb Josep Maria Mallarach, que en va ser el primer director. Des d’aleshores, ja com a responsable de la Planificació dels Espais d’Interès Natural de la Generalitat, no va parar de recórrer el país. Del Pirineu –una de les seves passions i orgulls– a l’Ebre, passant pels secans de Lleida –una espina clavada per la manca d’acceptació social de la seva protecció– al Montsant i tants altres. Sempre vetllant per la conservació dels seus valors naturals i impulsant noves formes de governança, com ara els consorcis d’espais naturals o la custòdia del territori, aliança entre propietaris i entitats del tercer sector, de la qual va ser un dels primers valedors arran de
Sota el seu lideratge tècnic s’han declarat la majoria de parcs naturals; el darrer, el de les Capçaleres del Ter Als 14 anys va formar part del grup arqueològic que després va ser una de les seccions del Museu Arxiu de Vilassar
descobrir-la en un viatge de feina a Massachusetts.
Ha estat una persona clau en el desenvolupament de la secció espanyola d’Europarc, xarxa europea de gestors d’espais naturals protegits, impulsant-ne les estratègies, els plans d’acció i participant en alguns dels seus manuals de referència. Va treballar intensament perquè l’any 2008 Catalunya acollís el congrés mundial de la Unió Internacional per la Conservació de la Natura (UICN), l’entitat més gran i de més prestigi en aquest àmbit, que va reunir gairebé 3.000 persones a Barcelona. Ha vetllat perquè l’activitat internacional del Govern de Catalunya en l’àmbit del medi ambient no s’aturés mai, ni tan sols en temps de crisi, perquè no quedés de banda la responsabilitat ambiental de Catalunya en un entorn global.
Amb la voluntat sempre d’establir ponts amb la societat, i comptar amb el bagatge científic i el coneixement de base de les entitats, va impulsar la relació de l’administració ambiental amb centres de recerca, com ara el Creaf, i amb entitats del tercer sector ambiental, com la Xarxa de Custòdia del Territori de Catalunya (XCTC), on sempre ha estat una persona estimada i respectada.
Salvador Grau ha estat un apassionat de tot allò que ha emprès i molt especialment del seu territori més immediat, Vilassar i el Maresme, i de la seva família. Des de ben petit, als 14 anys, formant part del grup d’arqueologia que després va esdevenir una secció del Museu Arxiu de Vilassar. Dels 16 als 29 anys va estar vinculat al Moviment de Joves Cristians de Comarques (JARC) liderant la comissió de medi ambient i la de cooperació internacional, al mateix temps que feia de monitor i responsable de l’esplai. Va fundar el Col·lectiu per a la Conservació de l’Entorn de Vilassar i el Centre d’Acció Territorial i Ambiental del Maresme (Catam) i era membre del consell rector del Museu Arxiu Municipal, soci del casal i del Teatre de la Massa. Malgrat la seva intensa activitat al país, no va voler desvincular-se mai del seu poble. En els darrers anys, per encàrrec de l’actual alcalde, va impulsar el Consell de Vila, del qual era vicepresident.
En la seva trajectòria vital, la família, el país i la natura han estat les seves grans passions. Als qui hem tingut la sort d’aprendre treballant amb ell ens ha ensenyat que hi ha molts camins per contribuir a conservar la natura, i que no estan renyits. Però que, s’hi treballi des d’on s’hi treballi, són camins que cal recórrer amb perseverança i, sobretot, amb convenciment, sabent que poden ser llargs i costosos, però que l’objectiu s’ho val. Per a ell, el patrimoni natural i la biodiversitat s’havien d’entendre com una veritable infraestructura d’Estat i els parcs naturals com els seus elements més emblemàtics. Ha dedicat la seva vida a treballar intensament perquè la societat fos conscient de la necessitat de conservar aquest patrimoni, com fan les societats més modernes i avançades. Com ha de fer el nou país amb el que ell somiava.