“Han demolit la UE”
Marie-Hélène Caillol, presidenta del ‘think tank’ europeu LEAP
Al’univers dels think tanks, el LEAP (Laboratoire Européen d’Anticipation Politique) és una rara avis: és independent. D’aquí la seva heterodòxia i interès.
El 1998 va avançar el retorn al vell continent dels néts de Hitler, Franco, Mussolini i Pétain, el 2006 va predir la crisi de les hipoteques escombraria i des de fa molts anys prediu el fracàs de la Unió Europea si no es democratitza. Fundat el 1997 pel desaparegut politòleg europeista Franck Biancheri (1961-2012), el LEAP té la seu a París.
Marie-Hélène Caillol n’és la presidenta. L’actual crisi de la UE és múltiple i total. La integració de l’Europa de l’Est ha estat un fracàs, a l’Europa del Sud tota la màgia del somni europeu també ha desaparegut: la Unió Europea ja no significa més democràcia i prosperitat, sinó al contrari, austeritat i imposició.
L’eix franco-alemany és un matrimoni en divorci no reconegut. A més hi ha hagut el Brexit i el referèndum italià, mentre que al nord se somia amb una Kerneuropa, de matriu luterana i sense els meridionals... Tot això configura una situació inaudita.
Aquesta UE és reparable, o cal demolir-la per tornar-la a reconstruir?
No s’ha de demolir perquè ja ho està. Trenta anys de desviació del projecte original en benefici d’interessos econòmics desconnectats dels ciutadans han conduït al Brexit, que marca la mort de la UE tal com la coneixíem. És una ironia de la història que hagin estat els britànics qui hagin posat fi a l’Europa que desitjaven: l’Europa econòmica propugnada pel Regne Unit i el seu patró americà... En qualsevol cas, el final de la UE tal com la coneixíem no significa el final del projecte de construcció europea.
La crisi del neoliberalisme, manifesta des del 2008, no impedeix que la seva ideologia continuï dominant. Per quant de temps? Creu que anem a una síntesi entre el seu programa i el puixant populisme autoritari dels néts de Pétain, Horthy, Mussolini, Hitler i altres, una espècie de lepenització de Goldman Sachs, per dirho d’alguna manera?
És veritat que els neoliberals defensen amb dents i ungles els seus èxits i que tenen les regnes europees. Alhora no pot negarse que la tendència de fons apunta cap al debilitament: fins i tot si les polítiques de regulació no han estat tant ambicioses com haurien hagut de ser, s’han esdevingut. La City ja no és ni l’ombra d’allò que era, els bancs fan mala cara però estan obligats a obeir els principis de capitalització i regulació que s’han posat en marxa. Els estats han reprès considerablement la gestió del continent i aquells populismes nacionalistes en ascens són el signe. Sobre això dues observacions: els populistes nacionalistes acabaran tots per fer Europa, contràriament al que fan creure als seus electors. I això perquè són, abans que res, polítics, i un veritable polític busca els veritables nivells del poder, que són europeus. D’altra banda, aquella aliança aparent entre neoliberals i populistes cap a la qual apunten, per exemple, certs aspectes del discurs de Trump és, per nosaltres, un efecte de la realpolitik: aquests populistes no tenen cap possibilitat d’accedir al poder sense fer concessions al sistema.
Renegar de l’OTAN des de Washington és el mateix que abandonar el “principal instrument que converteix els EUA en la potència decisiva a Europa” (De Gaulle dixit). En què creu que quedarà la retòrica de Trump en aquest aspecte i quines conseqüències pot tenir per a la defensa europea?
Més que deixar-nos anar, el que Trump sembla voler és que els europeus paguin pel servei de defensa dels Estats Units. És clar que aquestes intencions alliberen potents impulsos d’acceleració del projecte de defensa europeu, però els europeus veritablement estan preparats per a això? No n’estem segurs. Si els europeus paguen més, també podrien guanyar en influència, ja que ja hi ha projectes que volen construir l’Europa de la defensa a partir de l’OTAN, separant cada vegada més els comandaments europeu i nord-americà. Nosaltres identifiquem tres períodes: des d’ara fins a mitjans del 2017, una gran mobilització al voltant del projecte de l’Europa de la defensa; del 2017 al 2018-2020, un enfortiment del vincle estratègic transatlàntic, a falta d’una altra cosa millor (esperem grans riscos en aquell període); després, a partir del 2018-2020, acabament del projecte d’independència estratègica d’Europa. En definitiva: Trump obre la via cap aquesta independència, però el camí serà segurament sinuós.
El candidat presidencial de la dreta, François Fillon, utilitza tonalitats gaullistes. En queda res, del gaullisme, a França?
Sobre la qüestió de Rússia no hem deixat de dir que Europa hi havia de reprendre la relació, per més que tal posició és igualment característica de l’extrema dreta. A Fillon li ha anat molt bé que les perspectives de distensió russonord-americanes estiguin a la vista amb Donald Trump, perquè el seu proputinisme no afectarà, almenys de moment, l’atlantisme de rigor. Fora d’això, el programa de Fillon és una negació dels valors del Consell Nacional de la Resistència, el programa d’inspiració comunista que va ser aplicat per De Gaulle durant la postguerra: seguretat social, democràcia, nacionalitzacions. Aquella herència ja va ser malparada per Sarkozy. Si França hagués continuat sent gaullista, Europa s’hauria evitat la crisi líbia del 2011, la crisi siriana del mateix any, la crisi eurorussa del 2014, la crisi dels immigrants del 2015, etcètera. La traïció de les elits franceses (periodistes i potències econòmiques, i després polítiques, que van ser els primers promotors, del French bashing instaurat a partir del 2003, arran del rebuig francès de seguir als Estats Units a l’Iraq) té molt a veure amb l’actual fracàs del projecte europeu, amb l’enfonsament de la credibilitat d’Europa a l’escena internacional en les crisis a les fronteres de la Unió Europea, i fins i tot amb l’elecció de Trump, perquè una Europa més ferma davant els EUA hauria evitat determinades derives dels Estats Units.
Quant de temps el sistema majoritari i l’al·lèrgia d’una majoria de francesos al Front Nacional de Marine Le Pen continuaran impedint la seva victòria electoral en unes de presidencials?
Creiem que almenys cinc anys. I sobretot perquè Fillon li ha robat protagonisme. Fa temps que vam analitzar que el risc a Europa és menys la victòria de candidats populistes que la integració de les agendes populistes en els governs. A Anglaterra, l’UKIP ha guanyat el referèndum però és la dreta dels molt respectables
tories la que pren el poder. A França el nostre establishment ha inventat l’impecable republicà Fillon. Els anticossos europeus contra les dictadures són potents, però la capacitat de les elits de trair els seus pobles continua sent molt eficaç. Mentre la comunitat dels pobles europeus no trobi el mitjà de fer sentir la seva veu directament, és l’era dels Pétain, més que dels Hitler, la que comença a Europa.
“És una ironia: els britànics han estat els que han posat fi a l’Europa que volien”
“L’arribada de Trump accelerarà el projecte de defensa europeu, però serà sinuós”
“És l’era dels Pétain, més que la dels Hitler, la que comença a Europa”
“La victòria de l’FN en unes presidencials no es produirà almenys fins d’aquí cinc anys”