El miratge del referèndum
Per cada català que aposta per la independència de Catalunya n’hi ha tres que busquen reformular el seu encaix, sense arribar a la ruptura amb el conjunt d’Espanya. Ara bé, quan es posa el ciutadà en la disjuntiva dicotòmica del sí o del no a la independència són lleugerament més els que votarien afirmativament.
On és la clau d’aquesta aparent esquizofrènia? Per què hi ha un 16% de catalans que votarien a favor d’una república catalana no sent la independència el seu model preferit? Doncs senzillament perquè l’actual debat està plantejat sobre dues premisses tan simplificadores que impedeixen de captar la complexitat del problema. En primer lloc, els promotors del debat només permeten dues opcions enfrontades: la ruptura radical o l’immobilisme. No deixen lloc a les opcions majoritàries: reinterpretar la Constitució o fins i tot reformar-la per donar encaix a les actuals necessitats de Catalunya en un marc de convivència comuna.
La segona premissa enganyosa és la confusió entre el concepte independència i el del referèndum, que gaudeix al nostre país de gran prestigi com a via de participació ciutadana. La confusió es trasllada a qualsevol pregunta en què hi hagi incorporada la paraula referèndum. D’aquí la tendència en les enquestes sobre referèndums a manifestar una predisposició a votar que després no es reflecteix a les urnes. Ho hem vist a Colòmbia, a Itàlia, al Regne Unit, a Hamburg... Al referèndum de l’Estatut el 2006 el 86% dels entrevistats pel CEO manifestaven la seva voluntat de votar: finalment ho van fer el 49%. Per això una resposta del 54% d’entrevistats per GAD3 predisposats a votar no permet esperar una participació superior a un terç de l’electorat. Sobretot quan el suport a una consulta unilateral només té el suport del 27% (el 37% del 71% favorable a la consulta) i quan els que creuen que el procés sobiranista acabarà amb la independència a curt termini es redueixen al 12%.
Però la simplificació més gran és la de reduir tot el debat polític a un únic tema, que no és precisament el prioritari per a la majoria dels catalans. “Amb la independència no n’hi ha prou per convèncer sempre el votant”, aquesta és l’anàlisi del sociòleg més reputat del Regne Unit, John Curtice, sobre la caiguda de l’Scottish National Party en les eleccions generals del juny. Idèntica anàlisi es va fer en les últimes eleccions generals del Canadà on el Bloc Quebequès va continuar perdent suports després de prometre la celebració d’un tercer referèndum. Els dos partits nacionalistes han optat ara per aparcar la seva promesa de noves consultes.
En definitiva, per comprendre el que està passant en l’electorat català cal analitzar en conjunt totes les preguntes del baròmetre sense confondre el miratge d’una única pregunta sobre el referèndum amb l’autèntica motivació de la societat catalana.
La simplificació més gran és reduir el debat polític a un tema que no és el prioritari per a la majoria