Urkullu

Guillem López i Casasnovas Catedràtic d’Economia per la UPF

Ves per on, a la proposta del socialista Iceta de recaptar tots els impostos –i que els seus han fagocitat abans que ho fessin els contraris– s’hi suma una prèdica del president Urkullu des d’un altre extrem, el del concert econòmic, venent-lo com a fórmula per resoldre l’embolic del finançament autonòmic espanyol. I alguns analistes en suport d’un i de l’altre ja ho comenten com si parlessin els dos del mateix.

No amago les virtuts del concert per a la sobirania fiscal: recaptar la major part dels impostos, tot i que no totes les comunitats estarien probablement disposades a assumir-ho. Però si clarifiquem les coses, entendrem que no poden ser propostes igualment convergents, ja que a la qüestió de qui i com recapta (les diputacions forals, de fet), hi hem d’afegir la lletra petita dels ajustos i les contribucions que determinen la quota, que és on està la mare dels ous. Tècnicament, tant pel que fa a un IVA transfronterer que recapta l’Estat i s’ha de retornar, com respecte al repartiment de xifres de negoci territorials en l’impost de societats o al finançament de despesa de les càrregues assumides per l’Estat en favor dels bascos via dèficit.

Si aquesta lletra petita s’apliqués a una economia com la catalana, quatre cops més gran que la basca, no hi hauria prou finançament per a la resta, ja que en bona mesura el concert basc és possible perquè altres comunitats com la nostra assumeixen la càrrega a la qual ells no contribueixen.

Però la meva simpatia amb la responsabilitat fiscal de les comunitats que així ho vulguin, tal com vaig exposar a l’extens vot particular emès com a representant de Balears a la comissió d’experts per a la reforma del finançament autonòmic, fa que per assegurar la viabilitat de la proposta i així fer convergir els dos sistemes, ara tan dispars, completi la idea del concert amb els següents principis: (i) contribuir per les càrregues comunes que l’Administració central assumeixi per a tots des de l’estricte principi de la subsidiarietat d’acord amb la població; (ii) contribuir a la solidaritat entre els pobles a través d’un anivellament horitzontal –els fons que es treuen d’unes comunitats i es donen a d’altres–, de manera pactada i coneguda, limitada a la diferència entre el pes de la recaptació fiscal en l’IRPF i el pes proporcional a la renda relativa de cada comunitat; (iii) que l’Estat assumeixi l’anivellament vertical complementari a partir de respectar una ordinalitat que fixi que cap comunitat estigui en percentatge per sota o per sobre de la mitjana en recursos per càpita per fer front als serveis fonamentals de l’Estat de benestar sigui quina sigui la seva capacitat fiscal; i (iv) que de l’exercici addicional de responsabilitat, esforç i millora de capacitat fiscal lluitant contra el frau, no existeixi, com diu Urkullu, cap desincentiu.

Aquest model es contraposa al que aprovaren la majoria dels comissionats experts en què de nou l’Estat ho recapta tot i convoca un òrgan on té la majoria, perquè totes les comunitats expressin la seva necessitat fiscal, en una baralla infinita sobre qui la té més gran. I en acabat, l’Estat, davant del desori, tallar a la regalada.

Si la lletra petita del concert basc s’apliqués a Catalunya, no hi hauria prou finançament per a la resta