La Vanguardia (Català-1ª edició)
Les morts que van incendiar França ara fa deu anys arriben a judici
El cas dels adolescents Zyed i Bouna va provocar la revolta de les ‘banlieues’
Què expressa la fugida d’un innocent grup d’adolescents que tornava d’un partit de futbol davant d’una patrulla de policia? En aquell precipitat sortir corrents, sense cap motiu aparent, davant la vista dels uniformats, hi ha tot un missatge, per a França i per a Europa.
Aquestes eren coses que fins als anys vuitanta només passaven als Estats Units, als guetos negres i hispans d’un país racista i desigual. El 27 d’octubre del 2005 va passar a Clichy-sousBois, a la banlieue de París. Zyed Benna, de 17 anys; Bouna Traoré, de 15, i Muhittin Altun, de 17, francesos d’origen africà, magribí i turc, van sortir corrent davant dels policies, perquè se sabien presumptes culpables per la cara. Un veí acabava de denunciar un robatori i ells, aliens, passaven per allà tornant del futbol en ple Ramadà. En la fugida es van amagar al recinte d’un transfor- mador. Zyed i Bouna van morir electrocutats. Muhittin va sortir amb greus cremades. “Si han entrat al transformador, no dono ni un duro per ells”, va dir un policia per ràdio. Deu anys després, dos agents s’asseuen a la banqueta dels acusats del tribunal de Rennes per si hi va haver responsabilitats per “no-assistència a persones en perill”. Els sindicats de policia diuen, amb bastant bon criteri, que l’acusat hauria de ser la policia en general o França. Sigui com sigui, el cas dels dos nois, que es resoldrà en cinc dies, va passar a la història perquè va desencadenar l’onada d’aldarulls socials més important coneguda a França des del maig del 1968.
Quatre mesos abans, Nicolas Sarkozy, llavors ministre de l’Interior, havia dit allò de “netejar els barris (conflictius) a cop de mànega”. “Ja estan farts d’aquesta xusma [ racaille]?”, va dir als veïns. I la xusma es va aixecar.
L’endemà de la tragèdia, Sarkozy i el llavors primer minis- tre, Dominique de Villepin, subscrivien la versió que els nois havien robat. La mateixa tarda dels fets hi va haver protestes a Clichy. La policia va llançar una granada lacrimògena a l’interior de la mesquita local. I França es va incendiar sense que s’esmentés Al·là.
La revolta va durar 21 dies, va incendiar 10.000 cotxes i va arremetre contra tres pilars; la policia, el transport públic i l’educació nacional. Es van assaltar escoles, es van llançar còctels molotov, en alguns casos hi va haver trets d’armes de foc contra la policia, i tot sense cap programa polític.
Es van practicar 600 detencions (100 de menors), van morir quatre persones, es van llançar milers de còctels molotov. Primer al barri, després a tot l’extraradi parisenc, i després una mica per tota França, signe inequívoc que alguna cosa passava. Per primera vegada des de la guerra d’Algèria, es va decretar l’estat d’excepció el 8 de novembre.
Com deu anys després amb motiu dels terribles atemptats gihadistes de París, l’aleshores president, Jacques Chirac, va pronunciar el 14 de novembre un bonic discurs televisat parlant de les “amenaces a la nostra política d’integració” i anunciant la creació d’un “servei civil voluntari”, una cosa també esmentada per Hollande després de Charlie Hebdo. Sarkozy, que després va ser president i ara vol tornar a ser-ho, va explicar la difícil situació de les banlieues en “la cultura”, “la poligàmia” i els “orígens socials”.
Va haver de ser un futbolista amb arrels emigrants i crescut en aquests barris, Lilian Thuram, qui va posar una mica de sentit comú davant els dos polítics: “Abans de parlar d’inseguretat potser caldria parlar de justícia social”, va dir.
Els mitjans de comunicació de Londres van ironitzar sobre el “model social francès”, sense saber que l’agost del 2011 viurien una cosa bastant semblant a les ciutats angleses, després de la mort d’un britànic antillà a mans de la policia al barri londinenc de Tottenham.
Ha costat deu anys portar a judici aquest cas exemplar dels problemes de marginació social