La segona desconnexió

El Tribunal Constitucional va escapçar el juny del 2010 l’Estatut del 2006 i el que es va anomenar l’esperit de la transició. El novembre del 2012, Artur Mas va cridar a les urnes després de la primera gran manifestació independentista. El poder espanyol va descobrir que el president no navegava sol en el “viatge a Ítaca”, encara que va haver de renunciar a pilotar la nau en solitari: va perdre 12 diputats. El republicà Oriol Junqueras va reclamar el seu seient a la cabina de comandament. En aquells 18 mesos es va visualitzar el que Francesc-Marc Álvaro anomena la “desconnexió”: el desenganxament forçat de l’autonomisme per part del gruix de les classes mitjanes de Catalunya.

Si bé CiU no s’havia descarregat del tot d’ambigüitats –CiU és Convergència i Unió o no és– i va defugir en el seu programa electoral la paraula independència, la praxi quotidiana va aclarir les intencions: des de les declaracions de sobirania a la no-consulta del 9-N, atès el rebuig de Mariano Rajoy i els poders de l’Estat en ple a una consulta de veritat. El 2012, el sobiranisme (CiU, ERC i la CUP) va sumar 74 diputats. Altres forces com ICV van pujar al vaixell del “procés”. El 9-N, 2,3 milions de catalans es van pronunciar sobre la independència i 1,86 milions (65.000 més que els que van votar CiU, ERC, la CUP i SI el 2012) van triar el doble sí. Mai cap força política no ha rebut a Catalunya tant de suport a les urnes com aquest inexistent però omnipresent Partit del Procés.

Segons l’última enquesta del CEO, els catalans del sí-sí ara són menys, però succeeix que les eleccions del 27-S, com repeteixen les forces antiprocés, no són de iure un plebiscit. Per tant, aquesta derrota demoscòpica de l’independentisme acla-

No només no hi ha ara menys independentistes sinó que a més volen ser més d’esquerres

mada pels partits contraris llegint l’enquesta amb les ulleres plebiscitàries –ara sí–, és menys: CiU, ERC i la CUP continuarien sumant entre 71 i 74 diputats. La novetat és una altra. El que detecta el CEO és un gir intern en l’eix esquerra-dreta. El vaixell està girant cap a l’esquerra i l’extrema esquerra: 40/42 diputats d’ERC i la CUP per 31/32 de CiU. Ara, la relació és de 50 a 24 a favor de la federació nacionalista. El transvasament de vots d’ERC cap a la CUP és molt significatiu i no hi ha motius perquè s’aturi. Es dibuixa una segona desconnexió en la qual el partit sobiranista d’ordre que dirigeix el procés, CiU, tendeix a ser rellevat pel més semblant a un Podem independentista com a dic de contenció als de Pablo Iglesias, que es disputen la tercera plaça amb Ciutadans.

La CUP podria decidir la pròxima majoria parlamentària. Per això Pablo Iglesias va retreure a David Fernández aquella abraçada amb Mas del 9-N. Una part molt significativa del sobiranisme està desconnectant de CiU i no necessàriament a favor d’ERC. I, en fi, alguna cosa hi deu tenir a veure el no permanent del moderat Rajoy al moderat però independentista Mas. A Catalunya no només no hi ha ara menys independentistes, sinó que a més volen ser més d’esquerres.