La Vanguardia (Català-1ª edició)
Catalanofòbia
Tot a Andalusia gira aquests dies al voltant de Susana Díaz. Aquesta dona és un remolí, desplega energia, desimboltura i facilitat com sap que agrada als seus votants. Es mostra en la seva salsa. Representa a la perfecció la cultura política que el model autonòmic ha acabat per imposar a Andalusia: si cal practicar el regionalisme més aferrissat, allà la tenim, i si cal salvar Espanya, que sàpiguen Sánchez i Rajoy que Susana no s’esporugueix. Una ostentació de poder d’acord amb el reforç de la identitat col·lectiva a Andalusia i en altres regions en què ha arrelat una nova lleialtat política. El model autonòmic ha contribuït a aprofundir el sentiment de pertinença a la comunitat, fins i tot aquelles en què amb prou feines gaudien de consciència política, com Madrid o les dues Castelles.
Susana Díaz apel·la a un fort sentiment de pertinença a Andalusia, encara que sigui perfectament compatible amb el d’espanyolitat. Institucions tan potents com la Junta influeixen en la creació d’una cultura política, afecten les identitats, produeixen nous símbols i referents polítics. Fruit d’algunes actituds per part d’aquests agents que no en va anomenem barons territorials, el model autonòmic ha produït algunes excrescències en el seu funcionament, com el greuge. Hi ha una acusació de maltractament per part de les autonomies contra els governs centrals, discurs molt en voga al Palau de la Gene- ralitat, però el greuge també l’han esgrimit unes comunitats contra les altres, de manera que aquesta fòbia al final s’ha acabat concentrant gairebé únicament a Catalunya, assenyalada per la majoria com la gran privilegiada del sistema.
La catalanofòbia s’ha instal·lat així com una de les xacres més menyspreables de la política espanyola. Quan un personatge fa servir com a argument per desbancar de la competició electoral andalusa l’origen català d’un partit, com va fer amb Ciutadans el delegat del Govern central i dirigent del PP Antonio Sanz, exterioritza el costat més fosc de la pràctica política dels últims anys, a més d’evidenciar un tarannà xenòfob fora de tot dubte.
La cultura política d’una comunitat inclou les percepcions, creences, valors i actituds dels ciutadans cap al sistema polític, així com la seva participació en aquest sistema. Si, com a conseqüència del desinterès de molts catalans cap a la política espanyola i l’auge de l’independentisme, es modifiqués la Constitució per adequar el sistema polític i institucional a l’existència de dues identitats amb especial arrelament històric com el País Basc i Catalunya, caldria també un canvi notable en la nostra cultura política. Caldria treballar en una nova forma de relació entre territoris que esquivi el discurs dels greuges per obtenir vots. Altrament, aquesta reforma seria tot just un pedaç.