Brasil, en l’hora del descontentament

SOTA la presidència de Luiz Inácio Lula da Silva (2003-2010), el Brasil va viure anys d’expansió. En el segon mandat, mentre el món occidental patia la crisi econòmica, el Brasil creixia a una mitjana del 4% anual i va aconseguir salvar de la pobresa 30 milions de brasilers (d’un total de 200 milions). El gegant llatinoamericà va trobar enormes reserves petrolieres, va obtenir els Jocs Olímpics del 2016, va integrar amb Rússia, l’Índia, la Xina i Sudàfrica el club dels Brics (que destacaven per les seves economies emergents) i es va convertir en contrapès i interlocutor predilecte de les grans potències en una Llatinoamèrica on s’enrobustia l’eix bolivarià encapçalat pel chavisme a Veneçuela.

Tot això s’esdevenia en el primer decenni del segle XXI. Ara les coses han canviat. El cap de setmana passat al voltant de mig milió de persones es van manifestar a les grans ciutats brasileres en protesta per les polítiques de Dilma Rousseff, la successora de Lula, que va ocupar el lloc el 2010 i va ser reelegida per un marge molt justet el 2014. A Rousseff se l’acusa d’haver fet a l’última campanya promeses després incomplertes i de portar el país pel camí de la recessió.

I en especial se l’acusa de la vinculació amb Petrobras, la poderosíssima companyia petroliera nacional –2,5 milions de barrils diaris, 87.000 treballadors i control sobre les principals reserves descobertes aquest segle–, enfangada en un escàndol de corrupció i suborns, pel qual han estat investigats desenes d’alts funcionaris (entre ells l’expresident Collor de Mello) i els responsables de les principals constructores del país. Rousseff no ha estat, fins ara, investigada per la tasca a Petrobras, companyia que va presidir mentre Lula re- gia els destins del país, i amb la qual va tenir estretes relacions com a ministra d’Energia. Però molts brasilers es resisteixen a creure que, des dels càrrecs que va ocupar, no sabés res de les corrupteles fetes a l’empara de la petroliera.

El Brasil ha viscut anys de grans expectatives i realitzacions, que no es continuaran produint al mateix ritme. La presidenta viu hores baixes, sotjada per unes protestes que han arrencat amb força, no sembla que hagin de remetre aviat, i en ocasions plantegen fins i tot una alternativa militar. Dilma Rousseff s’enfronta, doncs, a problemes greus. Alguns dels quals no li són atribuïbles. Per exemple, el moment del cicle econòmic, que va afavorir Lula, però no a ella. En d’altres, al contrari, sí que té responsabilitats. És responsable, per exemple, d’haver fet campanya per a la reelecció sense esmentar les polítiques de retallades socials que ha aplicat poc després de guanyar els comicis, o les pujades d’impostos sobre el carburant i la llum, o uns augments dels tipus d’interès que castiguen el consum. Molt probablement sabia que no tindria més remei que aplicar aquestes retallades, però es va guardar molt de dir-ho per tal de no perdre vots. En el cas Petrobras, Rousseff gaudeix, com dèiem, del beneplàcit de l’estament judicial, que no ha trobat motius per encausar-la. Però això no impedeix que la presidenta no s’hagi d’obstinar fins a aclarir completament la corrupció de la gran companyia, comprometre’s en la persecució dels que hagin delinquit a la seva ombra i evitar la reiteració en el futur de conductes inapropiades. Això és el que ha de fer Rousseff si aspira a superar l’actual onada de protestes i, sobretot, a preservar i enfortir la democràcia més gran de Llatinoamèrica.