Pura estultícia

Divendres van estrenar l’última pel·lícula de Paul Thomas Anderson. Ras i curt: una meravella. És l’adaptació d’una novel·la que Thomas Pynchon va publicar el 2009. Vist el resultat, queda definitivament desmuntat el mite que les novel·les de Pynchon són impossibles d’adaptar al cinema. La pel·lícula d’Anderson és un festival de brillantor, d’eficàcia narrativa, un deliri ple d’humor, amb un Joaquin Phoenix espectacular, un John Brolin demolidor i una Katherine Waterston per treure’s el barret.

Doncs bé, la pel·lícula en qüestió l’han estrenada amb el títol de Puro vicio. ¿Per què? Doncs aneu a saber, perquè el títol original no hi té res a veure. El títol original, tant de la novel·la com del film és Inherent vice, una expressió que remet a una novel·la de William Gaddis de fa més de mig segle. Crec que va ser l’any passat quan l’editorial Tusquets va publicar Inherent vice en espanyol amb el títol de Vicio propio. En el títol, vicio no fa referència a la disposició habitual per a les accions contraries al bé i a la llei moral, ni a la disposició habitual al mal, ni a l’apetit d’una cosa que mena

La pel·lícula de Paul Thomas Anderson és un festival de brillantor i d’eficàcia narrativa

a servir-se’n sovint i que esdevé difícil de deixar. Per molt que Joaquin Phoenix es passi tota la pel·li fumant un porro rere l’altre, en aquest títol vicio fa referència al que el diccionari descriu com a “defecte, imperfecció, inherent i que sovint altera quelcom en la seva essència”. El millor del cas és que en un determinat moment de la pel·lícula ho expliquen, fent referència a una càrrega d’ous de la qual es calcula que algun en sortirà malparat durant el transport.

Aleshores, ¿per què Puro vicio? Doncs perquè sona més dramàtic. El distribuïdor –o qui sigui que s’encarregui de traduir els títols de les pel·lis– ha degut decidir que Paul Thomas Anderson és imbècil i no sap posar títols prou cridaners: “¿Vici inherent? Bah”. Però és que dir-ne Puro vicio és una estafa i una banalitat per a aquesta pel·lícula on de banalitat no n’hi ha gens i tot és un joc de subtileses. Als països llatinoamericans han tingut com a mínim la decència de titular-la Vicio propio, com la traducció del llibre a l’espanyol, que s’ajusta molt més a l’Inherent vice original.

Potser caldria començar a posar una mica d’ordre en tot aquest desgavell. ¿Per què unes pel·lícules s’estrenen amb el títol traduït i d’altres no? El divendres anterior, per exemple, van estrenar Maps to the stars i ho van deixar tal qual. No se’ls va acudir posar-hi Mapes a les estrelles, tot i que en aquest cas no hi hauria hagut traïció. Amb Puro vicio, la deslleialtat a la voluntat dels creadors iguala aquesta gran pel·lícula amb una altra de fa molts anys que es titulava True lies (mentides veritables) i que van tenir els sants pebrots de traduir com a Mentiras arriesgadas. James Cameron també els devia semblar un altre imbècil indigne de respecte.