Globus desinflat

Tant en Rajoy com tots els anti viuen aquests dies una mena d’èxtasi motivat pel que consideren el “desinflament del globus sobiranista”. De fet, i per ser precisos, tots aquests l’han sentenciat sempre, fins i tot quan les Diades batien els rècords mundials i el conflicte català es disparava al món. Però és cert, tanmateix, que ara tenen més motius per cantar les absoltes al procés català, especialment perquè els trets al peu que ens hem disparat els han donat molt d’oxigen.

Des que ERC va decidir no acceptar l’oportunitat històrica de la llista única –cometent l’error més greu de la seva història, i si no, temps al temps– el procés ha transitat per viaranys complicats, i a hores d’ara, encara hi ha una part del relat per reescriure. Ningú no sap, en aquests moments, com serà i com anirem al 27-S, si amb Unió, si sense, si amb acord sòlid, si feble, si ERC i CDC ben travades, si campi qui pugui, etcètera. És a dir, ho sabem gairebé tot, però no sabem gairebé res. A més, el mapa polític s’ha mogut, les opcions alternatives amb millors perspectives –Podem

La il·lusió retornarà amb el primer tam-tam de l’ANC perquè hi ha moltes ganes de culminar el viatge

i Ciutadans– són contràries al procés i l’Estat està convençut que, dia que passa, decepció que empeny. I per afegir, com que ens agrada complicarnos la vida, de tant en tant ens regalem unes enquestetes que tendeixen a l’absurd –perquè en un panorama tan mogut és impossible encertar-la amb tants pocs enquestats– i només ajuden a crear confusió, equívoc i desànim. Sincerament, cal que el CEO ens doni aquestes alegries tan sovintejades i tan poc precises? Amb tot, i per tot, em sembla normal que tots els antiprocés que cavalquen arreu gaudeixin d’uns dies de pau espiritual, convençuts que el procés era un suflé i que s’ha desinflat.

L’error que cometen és justament el del suflé. Tot el que ha passat i passa a Catalunya té raons molt fondes i no respon a un cabreig momentani sinó a una fatiga secular. A més, l’Estat no ha parat d’irritar els catalans amb mesures lesives als nostres interessos, i no sembla que hi ha hagi raons per canviar de parer. No. Més aviat el que hi ha ara en el sobiranisme és desconcert pels embolics polítics i relaxament després de la hiperventilació, cosa raonable perquè no podem estar en tensió extrema permanentment. I, a més, calia un descans, perquè vindran dies de molta exigència. Però estic convençuda que si l’àmbit polític no fa disbarats –i ara la unitat del procés no és una petició, sinó una exigència– la il·lusió retornarà amb el primer tam-tam que faci l’ANC i probablement amb més força que mai. Hi ha ganes de tornar a mobilitzar-se i hi ha moltes ganes de culminar el viatge.

Tanmateix, tampoc no cal convèncer els contraris, si creuen que tot això s’ha desinflat. La seva confiança no canvia la realitat catalana, només distorsiona la mirada amb què ens observem. I errar la mirada és errar l’estratègia.