Urgel Cinema, retorn al futur

Era el cinema més gran de Barcelona de lluny: 1.832 localitats. I es va acomiadar fa dos anys amb Fast & Furious 6, una pel·lícula per oblidar: el seu veloç protagonista, l’atractiu mormó Paul Walker, desapareixeria també uns mesos després. Inaugurat cinquanta anys abans, el 1963, l’Urgel Cinema havia obert les portes amb la Carmen Jones d’Otto Preminger i a la publicitat de l’època s’assegurava que era “el cinema més important construït a Europa en els últims deu anys”. Certament, era enorme. Quan un veia una comèdia a l’Urgel –posem Torrente– resultava difícil saber si reia pel que passava a la pantalla o pel que passava al voltant. Pel pes de més de mil persones rient alhora, divertint-se, doblegant-se al seient. Un riu- re contagiós i, a estones, catàrtic per compartit.

I és que l’Urgel va néixer per ser una catedral del cinema, una de les últimes. Per allà hi passarien moltes de les grans pel·lícules de masses de les darreres dècades, des de Tiburón fins a Superman, des d’E. T. fins a Retorn al futur. Un film que demostra que imaginar el futur és complicat: la seva segona part s’ambientava el 2015 i avui els cotxes continuen sense volar. També hau- ria resultat complicat imaginar el 1963, quan es va inaugurar l’Urgel, que acabaria com un supermercat. Haurien d’haver imaginat la pluja de vídeos, videojocs, internet i pantalles de televisió king size que han substituït les catedrals laiques per un consum gairebé individual. Ara per ara, als cinemes els substitueixen als seus temples la roba i els aliments, que encara no hem après a convertir en zeros i uns. Potser a Retorn al futur IV.