Una qüestió de respecte

Circulen rumors alarmants sobre el futur d’alguns programes del 33. Es parla d’abaratir costos i de trobar una fórmula que convoqui més espectadors. Les xifres actuals d’audiència només poden interpretar-se des d’una concepció de servei públic i no des de la tendència a reduir la televisió a una competició de power points. L’amenaça, diuen, afectarà els programes Cinema 3, Ànima i Via llibre. La retòrica tecnocràtica del sector els anomena “vaixell insígnia” de la cadena però, en realitat, Via llibre i Ànima ja eren solucions apedaçades que certificaven la voluntat de trobar fórmules perdurables. Cinema 3, en canvi, és un clàssic. Mereix la categoria de vaixell insígnia no solament del 33 sinó de Televisió de Catalunya entesa com un progrés comunicatiu i cultural monumental. El pitjor d’aquesta incertesa perversament administrada –i que tant pot ser potinejada pels tentacles de la política com per la parcialitat dels comitès– és quan parlen d’una solució en forma de “contenidor”. Tenint en compte que una de les dues accepcions de contenidor que ofereix el diccionari és “recipient de capacitat i formes diverses, obert o tancat, destinat a contenir o a transportar escombraries, runa, deixalles, etc.”, potser hauríem de trobar una fórmula més respectuosa amb la bona feina de tants anys. Si una televisió pública opta per renunciar a un programa com Cinema 3 i l’elimina de la graella, deu voler dir que també pot permetre’s renunciar a la fidelitat ruïnosa dels seus seguidors.

NINGÚ T’ESTIMARÀ COM JO T’HE ESTIMAT. La sèrie Nashville (Canal+) pot modificar la visió que molta gent té de la música country. Els que en són devots hi trobaran tot el que necessiten per reafirmar-se en les seves creences. Els detractors, en canvi, tindran l’oportunitat d’experimentar una conversió miraculosa: descobrir que, tot i la repulsió que havien acumulat contra el country, resulta que aquesta música pot ser insòlitament reconfortant. Willie Nelson deia que per fer una cançó country només són necessaris tres acords i la veritat. La credibilitat de Nelson és discutible, però Nashville té la virtut de convertir aquesta afirmació en una hipòtesi versemblant. Per si encara no ha quedat clar: Nashville és una sèrie magnífica. No t’hauria d’agradar però t’agrada perquè, contravenint l’ortodòxia acadèmica del prestigi, apel·la a dreceres emocionals i argumentals primàries però trenades amb ofici, astúcia, generositat i una irresistible cursileria reaccionària. Els conflictes són plans. Les el·lipsis, previsibles. El contrast entre el bé i el mal sempre tria la comoditat de l’estereotip abans que la incògnita del risc. Amb ingredients que combinen la maldat adolescent de Gossip girl i les misèries adultes de Dallas i una intenció antropològica que, salvant les distàncies, recorda l’honestedat de Treme, l’argument no perd mai de vista les lleis bíbliques del melodrama. Una altra de les grans virtuts de Nashville és la continuada presència de Connie Britton i la naturalitat amb què incorpora la música a les trames i ens regala moments com la lenta i envoltant interpretació de No one will ever love you.

Willie Nelson deia que per fer una cançó country només calen tres acords i la veritat