Acadèmic de l’esbarjo

BRIAN SUTTON-SMITH (1924–2015)

HProfessor i psicòleg neozelandès

i ha alguna cosa en la mateixa naturalesa del joc que en frustra el significat fix”. Així exposava part de la seva teoria, en poques paraules, l’acadèmic Brian Sutton-Smith després de més de 50 anys d’investigació en un camp d’estudi poc comú. El joc, l’entreteniment i la diversió és una cosa connexa a la humanitat des dels orígens. Tot i això, no va ser fins a la segona meitat del segle XX que va començar a ser considerat objecte d’anàlisi. Aquest neozelandès, malalt d’alzheimer i mort als 90 anys el passat 7 de març a White River Junction (Vermont, EUA), va resultar clau en el seu desenvolupament.

“Estudiem el joc perquè la vi- da és una merda, plena de dolor i patiment, i l’únic que fa possible llevar-se al matí i continuar vivint és el joc”, deia en una convenció d’experts el 2003.

Amb més de 50 llibres editats, la seva conclusió més nítida va ser que l’entreteniment és una necessitat existencial. “El joc s’assembla al sexe i a la religió, dues formes més de salvació humana a la nostra caixa terrenal”, va escriure.

Al seu Wellington natal, paratge de fantasies adaptades al cinema com El senyor dels anells, va aprendre a jugar com qualsevol altre nen. Fill del cap de correus de la capital de Nova Zelanda, va desenvolupar un interès primerenc per l’ensenyament i la diversió. Va assistir, per iniciativa pròpia, a un institut que donava temps lliure els dimecres a la tarda perquè els alumnes practiquessin més esport. Després de graduar-se i especialitzar-se en psicologia educacional a la Victoria University, va ser professor als suburbis de la ciutat.

Fascinat pel joc desorganitzat, sense supervisió d’adults, Smith va escriure novel·les per a joves ( Smitty Does a Bunk, el 1949 i Our Street, 1950). Els professionals docents i els polítics van polemitzar amb els seus textos per l’ús de l’argot juvenil –massa insults, al·legaven– i la glorificació d’un comportament suposadament antisocial. La seva vocació, posteriorment, va viatjar cap a una perspectiva més acadèmica. Va publicar l’últim llibre, The Ambiguity of Play, el 1997.

Una dissertació de 900 pàgines sobre les baralles entre xavals li va valer el doctorat. El 1956 es va mudar als EUA i va treballar a les universitats de Berkeley, Bowling Green State, Columbia i Pennsilvània.

A més, va ser consultor i investigador de la indústria de joguines. El 1977, abans del boom digital, ja va vaticinar una tendència que avui és a l’ordre del dia. “Pel que sembla, estem planejant un món en el qual vivim a l’interior”, va concloure. “Els jocs són un ritu d’iniciació. El jugador realitza una tasca, guanya l’acceptació dels camarades i sent l’èxit. Es duu a terme una analogia de la vida”, va explicar al diari Toronto Star el 1991. “L’oposat al joc no és la feina, és la depressió”, va dir en una ocasió, segons recorda Bernie DeKoven, amic i expert en la matèria que el defineix com “el defensor del juganer”.

Malgrat l’atenció especial al joc infantil, va intentar concebre “els elements comuns entre les fantasies d’un nen, els mots encreuats d’una mare i la tarda de golf un pare”. El vincle, en definitiva, és que el joc, entès com qualsevol forma de passatemps o esbarjo, és el que fa que la vida valgui la pena.

ARXIU