Bonica, llunàtica i indesxifrable

“Em vaig sentir commogut en aquella ciutat bonica, llunàtica i indesxifrable”. Barcelona, en paraules del 1982 de Gabriel García Márquez. Unes paraules que va recordar ahir el fill petit del Nobel, el dissenyador i pintor Gonzalo García Barcha, a la nau gòtica del Saló de Cent en recollir la medalla que la ciutat atorgava, a títol pòstum –tot arriba, encara que de vegades triga força–, al seu pare, que va ser un il·lustre barceloní entre el 1967 i el 1975 malgrat que va admetre en el seu moment que només venia “amb l’ànim de quedarme els vuit mesos que em sobraven d’una novel·la”.

Gonzalo (Mèxic, 1962), que tant s’assembla físicament al seu pare –“és més prim i més petitó”, va confiar al seu acompanyant una senyora del públic–, va voler recordar ahir una anècdota sobre aquella etapa en què ell era encara un nen. Corria el 1970 i a una amiga de Barcelona que cursava el batxillerat li explicaven a classe el nou mite de la literatura llatinoamericana, García Márquez. El professor acabava l’explicació dient: “I viu a París”. La seva amiga va esclatar: “Alça, si viu a Sarrià”.

Potser París era més glamurós d’imaginar gràcies a la rive gauche i Hemingway, però García Márquez on es va quedar a viure va ser a l’efervescent Barcelona que es rebel·lava contra les acaballes del franquisme. Una Barcelona on, va recordar ahir Claudio López de Lamadrid, que va ser el seu editor durant 15 anys, l’autor de Cien años de soledad mai no es va voler desprendre del pis modernista que va comprar al passeig de Gràcia tot i que només venia de tant en tant.

“Sempre hem tornat a Barcelona per la raó més senzilla: hi tenim amics”, va confessar ahir a la nit Gonzalo García Barcha. Amics com l’agent literària Carmen Balcells – “la superagent 86”, com la va definir López de Lamadrid–, que no es va voler perdre ahir a la nit el lliurament de la medalla. Al Saló de Cent no hi faltaven tampoc Colita, Jorge Herralde o Beatriz de Moura, poderosos testimonis d’aquella imparable gauche divine que va viure a Barcelona el Nobel.

I el paper dels amics a la vida i l’obra de Gabo, va recordar ahir el seu fill, va ser clau. “Ell ho va resumir així: escric perquè els meus amics m’estimin més. I alguns dels seus amics més íntims eren de Barcelona. L’obra de Gabo no hauria estat la mateixa sense ells”. Una Barcelona que ahir, en homenatjar l’autor de Crónica de una muerte anunciada, recordava que no necessita ser París.

ÀLEX GARCIA Xavier Trias aplaudeix després de lliurar a García Barcha la medalla pòstuma al seu pare