Arquitecte Molas

Per un país que va fonamentar bona part de la seva supervivència com a col·lectiu en la continuïtat d’una tradició literària de qualitat en llengua catalana, la figura de Joaquim Molas ha estat completament determinant. Desballestat després del 1939 l’entramat que possibilitava un tractament acurat d’aquella tradició, el professor Molas va actuar com l’arquitecte més influent en el disseny d’un pla que pretenia restablir el coneixement de la història de la literatura catalana moderna sintonitzant-lo amb els corrents ideològics del seu temps.

No ha estat una presència pública ni la seva influència ha estat publicada, ja que no és autor de cap assaig de referència, però la consolidació com a disciplina de la filologia catalana no podria explicar-se, ni per bé ni per mal, sense tenir en compte la creació de la seva escola –els moletes– primer a l’Autònoma i després a la Universitat de Barcelona. Membre del segon equip literari sorgit a la postguerra (aglutinat entorn de la voluntarista revista d’estudiants 2, al costat d’Antoni Comas o Albert Manent), Molas ha desenvolupat en el camp de la filologia una trajectòria en part equivalent a la de Josep Fontana en el de la història: tots dos van ampliar la seva formació als clandestins Estudis Universitaris Catalans, foren lectors a Liverpool, tingueren un peu al sector editorial i van comprometre la seva primera maduresa acadèmica amb el catalanisme progressista que es va fer hegemònic al llarg dels seixanta.

Deixeble de Riquer i Rubió, espectador de primera fila del magnetisme de Carles Riba i Jaume Vicens, Molas, amb posat desmenjat i la seva eterna cigarreta als llavis, va abanderar una polèmica reinterpretació de la tradició agermanat amb el tovarix Josep Maria Castellet. Era el 1963. Tot i que avui el seu doctrinarisme grinyoli, l’antologia Poesia catalana del segle XX fou un arma efectiva quan la cultura batallava contra la dictadura a la trinxera. Fora d’aquell context no s’entendria el blasme del simbolisme i els codis burgesos d’un cert noucentisme. És en aquella circumstància, alhora, que comença a adquirir gruix erudit l’estudi del modernisme i el tractament sistemàtic de les avantguardes. El seu afany erudit de rehabilitar una dimensió no culturalista del passat literari en clau nacional, paradigmàtic de la col·lecció Antologia Catalana que dirigia a Edicions 62, tindria un correlat en la seva aposta pels referents del pop local. El llançament d’escriptors com Benet i Jornet, Montserrat Roig, Baltasar Porcel, Pi de Cabanyes o Terenci Moix no s’explicaria sense el seu potent mandarinatge.