La Vanguardia (Català-1ª edició)
Un dinar al Bombay
Lamento haver-me perdut els millors anys de Joaquim Molas, quan era catedràtic a la UniversitatAutònoma de Barcelona, envoltat d’alumnes i deixebles que l’admiraven; quan apadrinava els joves escriptors de la generació dels setanta –Baltasar Porcel, Montserrat Roig, Terenci Moix, Josep M. Benet i Jornet–, que eren els seus amics; i alhora, participava a la vida pública, amb articles sobre la cultura de masses i intervenia en el món de l’edició a través d’Edicions 62, on publicava una col·lecció de clàssics que encara avui es llegeix amb respecte: Antologia Catalana.
Quan va morir Montserrat Roig va evocar aquell moment, tot el que van viure i van compartir, com es divertien (era l’època d’or del restaurant Estevet i de can Massana del carrer d’en Camp) i feia una mica de pena veure com va acabar tot. Edicions 62 a la picota ja el 1969, Terenci escrivint en castellà, Porcel distanciat o distant de Molas (que va ser sempre un antipujolista declarat), Montserrat Roig prematurament desapareguda. Benet i Molascom a únics supervivents, dipositaris de la memòria d’aquell moment excepcional, un dels més prometedors i creatius de la cultura catalana contemporània.
Vaig veure per primera vegada Molas el meu primer any de carrera. Va venir a dictar una conferència sobre Ausiàs Marc a l’Escola Oficial d’Idiomes. Em va cridar l’atenció una marrada, a propòsit d’un dels poemes, que li va portar a distingir entre les dones que són i les que no són per casar-se. Ho va dir amb el cigarret penjant del llavi (en aquella època es fumava a classe). Vaig pensar: quin personatge.
L’any següent va ocupar el lloc d’Antoni Comas, que havia mort d’un infart, a la Universitat de Barcelona, i el vaig tenir un parell d’anys de professor. Era una situació rara perquè Comas havia creat al seu voltant un equip de professors que es distanciaven de la lectura historicosocial, filla del marxisme de postguerra, que tenia a Molas el seu maître à penser. Mort Comas el 1981, els seus deixebles van quedar a l’expectativa. Molas feia la sensació de voler-se blindar.
La meva promoció de filologia catalana no va tenir ni pare ni mare. Les classes de Molas eren participatives, convidava a intervenir els alumnes o els interrogava. Ja no formàvem part d’aquelles generacions guerrilleres de l’Autònoma –amb els poetes Vicenç Altaió, Lluís Urpinell, Jaume Creus o l’actriu Rosa Novell–, i els resultats eren més aviat escassos. Quan parlava de la relació directa amb alguns dels autors que estudiàvem, per exemple amb J.V. Foix, les classes prenien un aire ben diferent.
Més tard vam coincidir en el món literari, vam ser jurats un munt d’anys del premi Josep Pla. A casa de Joan Teixidor, en un ambient de tertúlia culta, Joaquim Molas era irònic, divertit, creava situacions equívoques. La cosa va acabar malament per una edició del premi a la qual, en contra de l’opinió de l’editor, vam pretendre deixar el premi desert. Es va armar un escàndol sensacional i finalment vam decidir abandonar el jurat.
Ens vam citar per dinar en un restaurant que es deia Bombay, al costat del Mercat de la Llibertat. Molas estava encantat amb l’ambient popular, de barri. Havíem de redactar una carta de dimissió. Vam començar a donar voltes i més voltes, cap paraula no li semblava prou precisa. Quan semblava que havíem
Havia estat tan criticat que se sentia en fals, vaig creure que no escriuria el llibre que ens devia; em vaig equivocar
acabat, tornava a començar. Vaig entendre que Molas havia estat tan criticat (pels detractors del realisme històric, que molt injustament mai no van censurar en canvi Josep M. Castellet, amb qui va firmar la cèlebre antologia Poesia catalana del segle XX; i més tard per tots els contraris als seus mètodes crítics i als dels seus deixebles) que se sentia en fals. Tota la gràcia i la ironia que tenia en la distància curta de sobte s’esvaïa. Vaig pensar que difícilment arribaria a escriure el llibre que ens devia.
Em vaig equivocar. Gràcies a la confiança i l’amistat, entre d’altres, de Marta Nadal, que el va animar molt, va publicar discretament uns textos autobiogràfics, que juntament amb els seus assajos sobre Verdaguer i les reflexions sobre cultura popular i cultura de masses, són el millor del seu llegat.