Naturalitat

OBC

Intèrprets: Camilla Tilling i Gerhild Romberger, solistes; Pablo González, director

Lloc i data: L’Auditori (13/III/2015)

Abundant en el que comentava fa setmanes, sobre el paper que la crítica musical pot jugar com guia per animar l’espectador, una cosa molt poc freqüent ja que els concerts solen ser flor d’un dia, en aquests caps de setmana de l’OBC sí que és possible. I m’agradaria recomanar aquesta versió de la Segona Simfonia de Mahler, amb cors locals, la nostra orquestra i el seu titular i dos excel·lents solistes, en particular la mezzo Romberger, que va cantar, especialment la seva part del quart moviment, amb sensibilitat, naturalitat i bona ressonància en l’agut. Allò de la naturalitat ha estat potser un element recurrent en el desenvolupament de la Simfonia que, de la mà de González –era clara la seva intenció de no forçar en expressivitat–, va deixar moments de certa ingenuïtat en el primer moviment que van bé al discurs mahlerià. En quin sentit? En el de no forçar la tensió, en el de deixar expressar amb claredat alguns contrastos molt sensibles, de matisos. En els moments de dramatisme, aquest va ser descarnat, i de contrastos molt forts.

Un segon moviment elegant al començament, subtil, va donar pas a bons detalls en el següent, en el qual hi va haver una certa falta de tensió en el fraseig que no va afavorir el contrast en alguna transició. L’scherzant final –demanava una mica més d’agilitat– va desembocar en un cor que va treballar en profunditat, alternant amb una soprano clara, expressiva, però va estar molt ben aconseguida la fusió de la massa vocal, contundent al començament, amb bai- xos subratllats per instruments. Una feina coral excel·lent, que va culminar en el tractament espacial-visual amb el petit grup de trompetes i trompes fora d’escena –a propòsit, d’alt nivell la participació d’aquestes seccions en l’orquestra. Els primers violins van encoratjar un bon començament amb bon fraseig, respiració i expressió delicada i matisos, i la percussió, especialment timbals, d’alt nivell al costat de solistes de flauta, oboè i clarinet. En síntesi, un treball de González amb bona firma.

L’‘scherzant’ final va cloure en un cor que va treballar amb profunditat, amb una soprano clara