Immediatesa

Les crisis bancàries als anys vuitanta i noranta van tenir com a raó de ser crisis econòmiques. L’última, que encara ara intentem resoldre, s’ha degut també a una política expansiva de crèdit, que desplega les seves pitjors conseqüències en ocasió d’un canvi de cicle. Però com que ja és ben conegut, no hi ha res a dir.

En canvi, ahir vam assistir al que no havíem vist mai abans, com és la sol·licitud de concurs de creditors d’una entitat solvent, que la crisi no hauria d’haver afectat ja que se centrava en un negoci vinculat a la banca privada i gestió de patrimonis de manera primordial. Però que en una setmana s’ha irremeiablement abocada a la il·li- quiditat a causa d’un risc reputacional. De manera que el concurs de creditors ha estat l’únic mecanisme per bloquejar la sortida de fons i conèixer de primera mà la situació de la BPA.

Sobre això, la primera consideració que cal fer té a veure amb qüestions de territorialitat i mida de l’entitat. Pel que fa a la territorialitat, interessa tant la del denunciant com la del denunciat. La lògica debilitat d’un sistema bancari com l’andorrà, especialment en un entorn global capaç d’asfixiarlo financerament, exigeix una rapidesa i contundència que, per paradoxal que sembli, són el millor dic de protecció del sistema en el seu conjunt.

Quant a la mida del denunciat, unes decisions d’aquestes característiques són, evidentment, més fàcils de prendre quan es tracta de grups i entitats la mida de les quals no posa en risc la resta del sistema financer. Sempre queda el dubte de quina dimensió hauria tingut aquest risc si s’hagués tractat d’un gran grup financer multinacional.

En tot cas, el que hem vist aquesta setmana demostra que la complexitat de la moderna activitat bancària, a diferència dels anys vuitanta i noranta, ja no es limita al difícil equilibri

Els que tinguin el seu patrimoni gestionat i no siguin dipòsits no s’han de preocupar per res

dels passius, molts exigibles a la vista, i la qualitat i termini de les inversions creditícies. Que ja és bastant complex per si ma-

teix. Els riscos que sotgen les entitats són de molt diversa consideració i, sovint, més difícils de controlar. Caldrà fer-hi alguna cosa. Tot i això, és veritat que el sistema ha reaccionat i ho ha fet d’una manera coordinada perquè es garanteixi la millor protecció. Banco Madrid gestiona uns 3.000 milions d’euros, corresponents a uns 80.000 clients. De tots ells, no s’han de preocupar per res els que tinguin el seu patrimoni gestionat i no consisteixi en dipòsits a la mateixa entitat.

Dels que tinguin dipòsits, uns 500 clients ho són per un import superior a cent mil euros i suportaran pèrdues per so- bre d’aquesta quantitat. Els altres gaudiran de la protecció del Fons de Garantia de Dipòsits i ben aviat podran disposar de la seva inversió.

Res no afectarà les inversions fora del balanç del banc, ni els fons d’inversió, que podran fer-se líquids com a màxim en deu dies en funció de l’import que s’hagi de restituir.

Finalment, no puc deixar de fer referència a la importància que per al funcionament del sistema té una ràpida decisió. Us imagineu el que ens haguéssim estalviat si en els últims anys la reestructuració bancària s’hagués fet amb la mateixa diligència i rapidesa?