La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Cap Estat ja no pot tenir una única cultura nacional”
Tinc 65 anys i sóc més jove als EUA, on no jubilen ningú mentre rendeixi a la feina. Sóc alemany: una cosa que, afortunadament, va significar més del que significa. Tots els europeus hem de ser iguals en drets i obligacions i diversos en identitats. Col·l
Què és ser patriota? El patriotisme és un conjunt de deures i drets, com va explicar Habermas. No és també qüestió d’origen i sentiments? Pot sentir la bandera i tenir cognoms nacionals, però, si infringeix les regles i, per exemple, comet evasió fiscal, vostè és un mal patriota que enganya els seus conciutadans que sí que paguen impostos.
Home! Només ets un defraudador. Els europeus hauríem de veure l’evasor fiscal com un criminal que ens roba a tots.
Doncs n’hi ha a tot arreu. Si se’ls persegueix, n’hi ha menys. A Alemanya tenim una policia fiscal que obté informació dels evasors en paradisos fiscals. I és evident que tindrem una fiscalitat i una policia federal fiscal europea.
Avui cada Estat encara té la seva. Però no hi ha marxa enrere: estem avançant cap a una Europa fiscal cohesionada. El que no podem permetre és que passi com a Grècia, on, almenys fins ara, l’Estat es negava a perseguir els evasors i amb aquesta negligència ens estava robant a tots els altres europeus.
A veure si ara s’ho prenen seriosament. Reconeixerem els grecs com a iguals així que s’ho prenguin seriosament. I els grecs, vostè i jo som, abans que res, als ulls dels altres. Si no ens reconeixen, no som res.
Pots ser tu sense que et reconeguin? La noció de reconeixement completa la de ciutadania de Habermas. I no només serveix per a les persones i les seves identitats, sinó també per a cultures, nacions i estats.
Per ser reconegut necessites Estat? Per obtenir reconeixement, no cal que cada cultura es creï el seu propi Estat; n’hi ha prou que l’Estat al qual s’integra compleixi el seu deure i la reconegui i la tracti igual que les altres del territori. A més d’injust, no és realista ni desitjable que cada Estat europeu tingui una única cultura nacional.
I si l’Estat actual la menysté? És impossible que cada cultura europea tingui el seu propi Estat, però és obligat que cada Estat tracti igual les seves cultures i els reconeixi la igualtat en la diversitat.
Això implica desnacionalitzar l’Estat. És el que està passant. Primer, perquè les cultures nacionals ja no són com quan es va crear l’Estat nació. Jo ja no sóc alemany com ho van ser els meus pares: la meva iden- titat alemanya és molt més difusa que fa un segle: ja és tota una amalgama.
Hi hagut mai una identitat pura? No, i avui a més ens realitzem amb les nostres cultures, sovint diverses, barrejades en diversos contenidors d’identitat que ja no són només els estats nació: ja fa molt de temps que els transcendeixen i el passaport només oficialitza una part de les nostres identitats.
Què creu que ens espera? Estem assistint a la dissolució dels estats nació que han ordenat el nostre món, però ja es veuen desbordats per les noves realitats. A Europa, on van néixer els estats, apareixen altres entitats que els van substituint.
A Alemanya encara parlen alemany. I altres llengües. I acceptem que l’anglès sigui la llengua franca europea. Tenim menys fantasies lingüístiques que els francesos i som conscients que la nostra llengua només serà utilitzada en la nostra comunitat i que fora necessitarem l’anglès.
Home, això que parlem ara no sé si podríem anomenar-ho bon anglès. Per descomptat que no ho és. És un globish que anem adaptant a cada cas, igual que el llatí europeu antigament es va anar adaptant també a les circumstàncies i als parlants fins a transformar-se.
Hi ha llengües que, sense Estat, moren. El català necessita un Estat per sobreviure i ha de ser el que ja té, per això l’ha de defensar aquest mateix Estat i ha de servir a totes les seves cultures igual i a cap en especial.
Per què creu que serà així? És el camí cap al qual avança Europa i és que, a més, no n’hi ha cap altre que condueixi al progrés i la convivència en pau. Estem creant noves maneres de conviure en igualtat amb identitats diverses.
Una cultura, un Estat: sembla natural. Fixi’s en la família! Avui ja no és la jerarquia vertical que va ser, encara que semblava que el seu ordre patriarcal era l’únic natural. En canvi hi ha hagut una revolució sociològica com la de la dona, que va assolint la paritat. I ara veiem que l’Estat nació de cultura única, que avui sembla tan natural, està canviant i canviarà encara més.
Com canvia el que és natural? El que és natural evoluciona com la naturalesa mateixa. Fins i tot l’edat avui és relativa i no un mandat natural que ningú no pot eludir. Als EUA els meus 65 anys són més joves que a Europa, on l’edat de jubilació encara funciona com a barrera mental i condiciona la manera en què em veuen.
A més, la jubilació és un malbaratament que no sé si podrem mantenir... Als EUA sóc més jove que a Europa, perquè tots em reconeixen com més jove, ja que allà l’edat no m’impedeix de continuar ensenyant i aprenent si compleixo i la meva jubilació només depèn del meu rendiment i no d’una ordre ministerial.