La Vanguardia (Català-1ª edició)
Mor Joaquim Molas, artífex del cànon literari català
El filòleg i mestre d’escriptors mor a Barcelona als 84 anys
Els seus deixebles, els anomenats moletes, els seus alumnes i els seus admiradors, que són legió, conserven la imatge del professor que portava sempre el cigar penjant del llavi. Cigars que ell mateix es lligava, que anaven convertint-se en cendra, mentre el seu verb fluïa ordenat i incansable. Portava uns paperets escrits amb lletra petita però no li feien falta. Les classes de Joaquim Molas, mort ahir a Barcelona als 84 anys, s’omplien sempre d’estudiants perquè era un d’aquests professors que deixen empremta, que encomanen el seu entusiasme per la matèria, perquè transmeten saber i coneixement.
Joaquim Molas iBatllori va estudiar filologia romànica a la Universitat de Barcelona (UB) de la postguerra, on es va doctorar el 1958. Posteriorment va ampliar els seus estudis a la Universitat de Liverpool i el 1969 va obtenir la càtedra de llengua i literatura catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona, on va estar uns anys fins que va tornar a la UB, on es va jubilar el 2003.
Encara que inicialment es va dedicar a l’estudi de la literatura medieval, influït entre altres per savis com Martí de Riquer, més tard es va inclinar per la literatura contemporània i el 1984 va obtenir el premi Crítica Serra d’Or per un dels seus llibres més coneguts, La literatura catalana d’avantguarda, 1916-1938. El 1999 se li va concedir el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el 1999 la Creu de Sant Jordi i el 2003 la medalla d’or de la Generalitat.
quell dia va fer un repàs a la seva dedicació a un ofici que “és més un plaer que una condemna o una fatiga”, va dir, parafrasejant el seu mestre De Riquer. I amb la seva habitual modèstia va afirmar que distincions com aquella el feien pensar que “la feina realitzada no ha estat del tot inútil”.
El seu treball com a membre del consell de redacció de diverses revistes com Serra d’or, Recerques, Anuari Verdaguer i Els Marges; la seva participació en el volum Poesia catalana del segle XX, amb Josep Maria Castellet (1963), i la continuació de la treball iniciada per Riquer i Comas en la Història de la literatura catalana el van convertir en un dels personatges més influents del món literari català. I també temut. En una ocasió ell mateix va dir irònicament: “També he tingut sort de tenir enemics obsessius que m’han fet molta propaganda”.
Ha dirigit també entre altres
col·leccions Les millors obres de la literatura universal y Les millors obres de la literatura catalana.
Va conèixer escriptors i intel·lectuals com Josep Puig i Cadafalch, Víctor Català, Ferran Soldevila, Carles Riba –“em va ensenyar què era un text i a valorar-lo”–, J. V. Foix, Pere Quart, Marià Manent, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Joan Brossa...
“He tingut la sort de viure una època molt dura però plena de transformacions”, solia dir. “No he buscat mai res i en canvi ho he trobat tot”, era una altra de les seves frases.
Després de la seva jubilació va continuar treballant en diversos projectes. El seu últim llibre ha estat sobre el seu avi, un destacat dirigent cooperativista publicat fa poques setmanes. Fins i tot aquests últims dies, quan ja el seu càncer de pulmó començava a castigar seriosament la seva salut, esbossava detalls concrets sobre el seu llegat i sobre el destí dels seus manuscrits. Una part els havia cedit ja, però es guardava els llibres de feina perquè encara els necessitava. Serà enterrat demà dimecres a Barcelona.
“No he buscat mai res i en canvi ho he trobat tot” era una de les seves frases preferides