La Vanguardia (Català-1ª edició)
Bilbao i la reconversió del píxel
La ciutat aspira a ser node atlàntic de la indústria del lleure digital
En l’últim quart del segle XX, a les regions industrials més genuïnament manchesterianes de l’Espanya atlàntica –Vigo, Ferrol, Astúries, Biscaia...– la reconversió industrial es va convertir en una perfecta metàfora del moviment perpetu, una Ítaca que sempre estava a la cantonada següent. Fins i tot després de girar al xamfrà. Tot i això, Bilbao i la seva àrea d’influència van aconseguir en la dècada final del segle una transformació urbana irradiada des del singular Guggenheim de Frank Gehry i, en paral·lel, van orientar la seva privilegiada autonomia fiscal –aquesta que la converteix en el Gran Luxemburg peninsular– cap a un dels sectors industrials amb més potencial de creixement i valor afegit: el videojoc.
Segurament la part més visible d’aquest reenfocament és el puixant Fun & Serious Game Festival –l’objectiu del qual és subratllar la transcendència cultural del videojoc i les seves creixents aplicacions no culturals (l’anomenada gamificació o ludificació)–, que cada any, des del 2011, adopta la forma de festival –amb la seva gala de premis– al palau Euskalduna, el Museu Guggenheim i el teatre Campos Elíseos, les seves tres seus principals. Fun & Serious, explica el director del certamen, Alfonso Gómez, ha aconseguit un dels seus propòsits, a parer dels gurus de la indústria que visiten el Botxo: “Posar en relleu el treball dels artistes i la transcendència cultural de la seva feina”, amb un pes econòmic que ja no era cap secret.
Menys conegut és que Bilbao és la seu europea de l’institut tecnològic Digipen. Creat fa divuit anys a Redmond (Washington) –seu de Microsoft i Nintendo of America–, només té dues sucursals: un campus asiàtic a Singapur, i aquest campus europeu a Bilbao. “Pràcticament no hi ha cap llançament triple A –les superproduccions de la indústria– en què no treballin titulats de Digipen”, explica Ignacio Otalora, director general de Digipen Europe Bilbao. El centre espanyol, que ja ha llicenciat la seva primera promoció d’estudiants –amb un 100% de contractació–, ofereix dues titulacions, una tècnica i una altra artística: Enginyeria Informàtica en Simulació Interactiva en Temps Real, i Belles Arts, Art Digital i Animació 3D. Es tracta d’un centre privat d’alta especialització l’objectiu del qual és aportar mà d’obra especialitzada que atregui cap a Biscaia empreses líders del sector. Otalora destaca que “la formació produeix un efecte tractor de noves iniciatives i d’empreses del sector”, i els titulats per Digipen –per cul- pa de la gamificació– són reclamats en empreses d’altres sectors com l’aeronàutic, el farmacèutic o l’automoció.
Coincideix amb ell Juan Diego, director del Beaz (Centre Europeu d’Empreses i Innovació de Bizkaia), que l’objectiu és aconseguir un pol d’empreses del sector com el que es va aconseguir al Soho londinenc, avui capital europea del videojoc i els efectes especials mercès a una estratègia pública de suport a la implantació de companyies tecnològiques al centre urbà.
“La nostra estratègia neix fa cinc anys, però es comença a formalitzar el 2012 mitjançant un programa de suport a indústries creatives: videojoc, audiovisual, continguts digitals, moda i disseny”. A aquesta iniciativa es va sumar l’Ajuntament de Bilbao a l’hora d’emprendre una acció coordinada que afegís a aquestes especialitats l’arquitectura i la publicitat. En tres anys, s’han impulsat vint projectes empresarials que sumen avui una facturació de 7 milions d’euros, explica Juan Diego.
El videojoc ha esdevingut mascaró de proa de la reindustrialització planificada a Biscaia
Pot semblar un misteri com una cosa tan aparentment banal com el videojoc pot arribar a prendre el relleu de la històrica siderometal·lúrgia, però no ho és: “Les indústries creatives són intensives en creació d’ocupació jove i generen capacitats de les quals es pot aprofitar la nostra indústria més tradicional”, explica Diego, que detalla que, a més de la musculatura fiscal, l’èxit de la transformació biscaïna té un pilar més rar –per infreqüent–: “El sosteniment d’una estratègia de transformació durant vint-i-cinc anys en què s’han implicat quatre administracions –governs central i basc, Diputació i Ajuntament– sense que els canvis de signe polític successius l’hagin afectat”. I això és força molt més complicat que programar la intel·ligència d’un orc digital en codi font.