L’estrany cas Neymar

Divendres passat un famós magistrat destinat a Madrid va decidir culminar, en un temps rècord, la seva instrucció contra l’actual i l’anterior president del Futbol Club Barcelona per la presumpta comissió d’un delicte d’administració fraudulenta i de tres delictes fiscals relacionats amb el fitxatge del futbolista Neymar.

Els tres últims delictes, a més, s’imputen al mateix club, que tindrà el dubtós honor de ser la primera entitat esportiva en la història judicial espanyola a seure al banc dels acusats, des que l’any 2010 es va reformar el Codi Penal per ampliar la responsabilitat penal a les persones jurídiques.

El cas presenta elements certament vistosos que val la pena comentar. Una primera qüestió, sens dubte sorprenent, és que l’Audiència Nacional hagi declarat la seva competència. Tant l’administració fraudulenta com el delicte fiscal gairebé sempre es jutgen al territori on l’empresa té la seu, perquè la llei estableix, com a regla general, que la competència s’ha d’atribuir al jutjat en el partit del qual s’ha comès el presumpte delicte; és a dir, Barcelona.

Per reivindicar la seva competència, el magistrat Ruz afirma que l’administració fraudulenta es va consumar presumptament al Brasil, perquè va ser allà on es van firmar alguns dels contractes i es van cobrar les quantitats compromeses. Però amb això es passa per alt que, amb indepen- dència de quin hagi estat el destí dels fons, l’acte en si d’administració fraudulenta té lloc allà on s’ordena la sortida dels diners i, en aquest cas, es causaria el consegüent perjudici econòmic a la societat administrada.

També resulta insòlita la forçada interpretació feta per declarar la competència respecte dels presumptes delictes fiscals. Amb aquest objectiu s’argumenta que un presumpte frau d’uns 13 milions d’euros, repartits en diferents exercicis, pot suposar una “greu repercussió en l’economia nacional”. Tot i això, el cert és que fraus amb quanties econòmiques molt més elevades s’han jutjat a Barcelona, sense que el fiscal o l’Agència Tributària reclamessin la competència de l’Audiència Nacional per al seu enjudiciament.

La concurrència dels matei- xos delictes imputats planteja també seriosos dubtes jurídics. L’administració fraudulenta, per exemple, requereix que es causi un “perjudici econòmicament avaluable” als socis de l’entitat. Certament, la gestió d’aquest fitxatge no ha resultat ser un model de transparència (encara que possiblement això fos amb l’únic ànim de no revoltar l’altra figura de l’equip). Però, en qualsevol cas, pot afirmar-se que amb aquest fitxatge s’ha perjudicat econòmicament el club?, Hi ha cap indici que no es pagués el preu de mercat, quan altres importants clubs també anaven darrere del fitxatge de Neymar? A partir d’ara es remetran a la via penal altres fitxatges escandalosament milionaris, fets per altres clubs que competeixen directament amb el Barcelona?...

Finalment, i pel que fa a la imputació dels delictes fiscals, no és sens dubte pràctica habitual que s’imputi aquesta infracció a un simple retenidor que, sense obtenir cap guany, ha seguit el consell dels seus assessors en la interpretació d’una normativa altament complexa. La mateixa llei tributària estableix que si s’ha fet una interpretació raonable de la norma, no hi pot haver pas sanció, ni tan sols administrativa. I tampoc no és usual que s’ampliï la imputació a l’actual president quan, en vista de la diferència de criteri amb l’Agència Tributària, fa un any el club va regularitzar ingressant una quota superior a la que reclamava el fiscal. Gairebé tot en aquest cas és inusualment estrany. Quina serà la següent sorpresa?

Si s’ha fet una interpretació raonable de la norma, no hi pot haver sanció