Els últims cavallers

Suposo que espereu que us aconselli qui votar avui. Al cap i a la fi, això és una columna d’opinió d’un diari seriós, fundat el 1881, del qual els seus lectors esperen llum i guia.

–El de les columnes de divorciats diu avui que cal votar una tal Amparito Roca!

Amparito Roca va existir però és un dir i el títol d’un pasdoble barceloní (per a matins electorals –o mentre us dutxeu abans d’una cites a cegues– jo us recomano ¡Marcial, eres el más grande!: ja veureu amb quina alegria us encamineu al col·legi electoral i a la cita a cegues!).

Jo us donaria la meva opinió gustosament, però no tinc nòvia formal ni opinió formada, i mentre no resolgui primer això i formi una relació respectable no estic en condicions acadèmiques de formar-me una opinió i després apallissar-vos amb ella.

I a més, aquesta setmana he tingut unes nits disgustades: he rebut la visita dels últims cavallers de la nit de Barcelona.

Els últims cavallers de la nit són aquells exemplars que et veuen acom- El de les columnes de divorciats diu que avui cal votar per una tal Amparito Roca panyat i tiren la canya a la teva companyia amb educació:

–Senyor (comencem amb mentides). No sé quina relació tenen vostès (ni jo tampoc) però és vostè un home afortunat (si això fos completament cert, jo no estaria pas aquí, a la barra d’un bar!).

Dit això, els últims cavallers de la nit es perfilen i deixen de parlar-te, observat ja el tràmit de la prevenció d’incendis, per adreçar-se a la teva acompanyant i regalar-li:

–En la meva vida havia vist una dona així (ni jo un penques amb tant de morro). Et dedicaré una cançó.

Això succeeix al Klavier, un clàssic entre clàssics, refugi de noctàmbuls, casa de cors solitaris i planter de crooners amb un brillant avenir a l’esquena que canten sense necessitat de partitura i acompanyats per un pianista que obra miracles.

La tàctica de l’últim cavaller no sol funcionar, però es dóna –i molt– en les nits tardanes, com es donen els opinadors que aspiren a influir en el vot dels electors.

L’afavorida sol somriure, a la barra del Klavier o de l’Ascensor, i escolta les llagoteries sense saber gaire bé què dir, mentre un dissimula els seus pensaments que clamen: “Això els ho diu a totes! No t’ho creguis!”.

El nostre home va complir la seva promesa electoral i va entonar una cançó. Jo vaig respirar alleujat quan van sonar els compassos de la peça dedicada, amb missatge subliminar i l’última bala del general Custer: val, no deixaràs el ximple amb qui has entrat però jo sé que, en el fons, busques un crooner sentimental que s’encoratja amb les derrotes.

Va triar El gato que está triste y azul. Un dia torno i li encolomo Emmenezmoi. I que s’emporti la derrota el millor, a diferència de les eleccions, que avui guanya segur el sobiranisme.