El negoci de la desconfiança

Fa mig any que surten junts. Un dia, ell consulta el seu Facebook des del mòbil d’ella i s’oblida de tancar la sessió. Ella espia el Facebook d’ell durant tres setmanes, sense dir-l’hi. Veu el que explica als seus pares i amics sobre ella, sap amb qui queda i quan. És tan perversa que, si ell xateja amb una noia, li envia un missatge en aquell moment per recordar-li que l’estima, i estudia la seva reacció.

S’han aficionat a les emoticones. Ella, que es dedica al món de les lletres i està acostumada a controlar-ho tot mitjançant el text escrit, odiava les emoticones. Odiava que el seu mòbil s’omplís de mans aplaudint i sevillanes. Li va molestar que la paraula en anglès més popular del 2014 no fos una paraula, sinó un cor fet amb dues tecles: el signe de “menor que” i un 3. Ell, que és menor que ella, la va convèncer que les emoticones equivalen a la comunicació no verbal, i li donen to als missatges: fer l’ullet, un somriure, treure la llengua, un petó. Eviten malentesos. A més, segons un estudi realitzat per Singles in America, aquells que fan servir emoticones Ella no es pot creure que l’estimi i la respecti de debò; segur que hi ha trampa tenen més relacions sexuals. Però bé, ella prefereix no pensar-hi; les mares tendeixen a utilitzar moltes emoticones.

Ella creu que, de la mateixa manera que hi ha exercicis de comprensió lectora per a nens, hi hauria d’existir alguna mena de Freud que, en comptes de somnis, interpretés watsaps. Després d’aquell curtmetratge lúcid de Paco Caballero titulat Doble Check, en el qual una parella discuteix perquè el noi li retreu a la noia que no contestés un missatge que sap que va rebre, el llenguatge dels avisos segueix evolucionant. El doble check blau és la prova que l’altre, a més de rebre’l, ha llegit el text.

De vegades ella rep un missatge, però fa veure que no l’ha vist. Després el mira i deixa aquell inquietant doble check blau sense contestar. Com si fos una nòvia antiga, es fa esperar. Fa parar boig els seus pretendents de torn, consumits per la impaciència. Al final és tot tan estratègic i tan postís, tan fàcil de manipular, que ella no se’n refia, de les capacitats que venen els sistemes de comunicació. El que provoquen és pur recel, perquè la confiança es troba a l’educació, i no a la tecnologia ni als geolocalitzadors. Creen noves inseguretats per introduir així nous productes de control aparent. I com que és impossible controlar-ho tot, generen una ansietat global.

Fa tres setmanes que espia el Facebook del seu xicot. En tot aquest temps, ell no ha fet res reprovable; parla bé d’ella a pares i amics, queda amb qui li diu que queda, no menteix. I no obstant això, ella sospita que el que passa és que ell recorda haver-se deixat obert el Facebook al seu mòbil. Ella no es pot creure que l’estimi i la respecti de debò. Segur que hi ha trampa. Es diu que aquest comportament exemplar només pot respondre a una representació per enganyar-la.