La Vanguardia (Català-1ª edició)
Una nova Barcelona.
Els candidats van inaugurar ahir per a La Vanguardia el nou mapa polític a la capital catalana
Dissabte. A l’escenari del teatre Tívoli, un mur que imita la textura d’una obra olímpicament postmoderna, una cortina d’inauguració de vellut vermell que cobreix la típica placa commemorativa i el cordó trenat per descobrir-la. Podrien ser els elements d’una obra contestatària i surrealista de Ionesco, però no. Els preparatius per a la fotografia tradicional (des del 1984) dels candidats de La Vanguardia han començat de bon matí. El fotógraf, Pedro Madueño, administra les instruccions pensant en una idea determinada. La idea del consens de servei a la ciu- tat i de la inauguració d’una nova etapa col·lectiva.
“Un segundo. Estoy pensando”, diu Madueño mentre repassa els seus apunts, poc abans de corregir un gest o una indicació de llums. La situació és més teatral que política o fotogràfica. Tant, que quan surten dues dones de fer feines per netejar els confetis llançats en una de les proves (al final els confetis han quedat descartats perquè embrutaven la imatge i afegien un punt de frivolitat festiva excessiu a la idea inicial), l’escenari recorda una obra de La Cubana.
Hi ha més candidats que mai (set) i això ha alterat lleugerament els hàbits del fotògraf. “Em va pitjor. Massa gent”, afirma Madueño des d’un punt de vista estrictament fotogràfic. La distribució dels actors-candidats, que respecta escrupolosament els últims resultats electorals, situa dues candidates debutants (María José Lecha i Carina Mejías) a la cua del grup. La idea és que tots estirin la corda de la cortina emfasitzant l’esforç comú i que, plegats, destapin la placa amb –segons Madueño– “el nom del guanyador de les eleccions”.
L’endevinalla és fàcil. Precisament per això, quan arriben, els candidats accepten de bon grat les regles del joc. En part perquè l’es-
LA DISTRIBUCIÓ Hi ha més candidats que mai i això ha alterat lleugerament els hàbits del fotògraf LA COMPOSICIÓ Per sort, no hi ha una diferència gradual d’alçada entre els alcaldables
cena que els toca interpretar els sembla menys estrambòtica que les d’altres anys (saltar damunt d’uns llits elàstics, llançar lletres gegants enlaire, mirar el rellotge com si fossin mims, etcètera) i, en el cas de les tres candidates noves, amb alguna ganyota de resignació i d’educada discrepància amb aquesta mena de rituals de celebració del dia d’avui.
Per sort, no hi ha una diferència gradual d’alçades entre els candidats i, d’aquesta manera, queda descartada qualsevol comparació malèvola amb els germans Dalton o amb les fotografies d’estudi de famílies nombroses de postguerra. Sense americanes ni corbates, els candidats homes assumeixen el protagonisme inicial d’estirar el cordó. Segons com els mires, i posant-hi una mica d’imaginació, poden fer pensar en els soldats nord-americans clavant, també amb una voluntat de propaganda recreativa, la bandera d’Iwo Jima.
Fa una estona, al vestíbul del teatre, els candidats han pogut veure les reproduccions ampliades de les portades de La Vanguardia d’altres jornades electorals com la d’avui. Potser han pres consciència de participar d’una tradició