És possible conviure?

Aquesta va ser la pregunta fonamental que es va tractar al seminari organitzat a Florència per la Comunitat de Sant Egidi, amb la participació de rellevants líders religiosos musulmans i catòlics i de personalitats polítiques i acadèmiques de totes dues cultures. Hi va ser present la més alta autoritat religiosa sunnita, el gran imam de la mesquita al-Azhar del Caire, Ahmed al-Taieb. També hi van participar cardenals catòlics, entre els quals, monsenyor Lluís Martínez Sistach, arquebisbe de Barcelona, així com diversos assessors papals i polítics europeus, com Romano Prodi.

En el rerefons de la trobada, la violenta confrontació amb l’Estat Islàmic i els temors a Occident que l’amenaça d’un califat que arribi fins a Roma i AlAndalus es materialitzi en una guerra atroç. També en les ombres projectades sobre la reunió enfosquint l’esplendor del Palazzo Vecchio es percebia l’onada d’islamofòbia que soscava la convivència entre veïns.

El gran imam va pronunciar un clarivident discurs demostrant la convergència de valors entre les dues grans religions del planeta i la necessitat de superar conflictes i malentesos que estan incendiant el món. Tots ens vam reconèixer en aquestes paraules. Tot i això, la qüestió és que, més allà dels valors compartits, les pràctiques d’odi i destrucció són creixents. Per això fa falta una serena reflexió per identificar les arrels de l’odi i ajudar a extirpar-lo dels cors, allà i aquí.

Es va constatar que en la història hi ha hagut maneres de coexistència fructífera, i també que la intransigència religiosa és tan cristiana com islàmica. Sense anar més lluny, la Còrdova del califat va ser un exemple de tolerància i multiculturalitat fecunda entre musulmans, cristians i jueus. Va ser la conquesta cristiana la que va destruir la coexistència. I sobre aquesta conquesta es va configurar la Inquisició, que va imposar la intransigència totalitària mitjançant el terror durant segles en els confins de l’imperi espanyol i arreu on l’Església catòlica va tenir poder incontestat. Res d’això no tenia a veure amb la incompatibilitat de les religions. Van ser designis de poder i baixos instints d’una humanitat perversa els que van alimentar l’odi.

Però la veritable arrel de la islamofò- bia moderna prové de la dominació colonial i postcolonial d’Occident sobre terres musulmanes, assentada en la pretesa superioritat dels valors occidentals. Perquè per civilitzar els altres és necessari afirmar la superioritat de la pròpia cultura. Com va analitzar Edward Said, la cultura occidental va crear la imatge de l’oriental, un ésser subhumà, indigne de respecte, privat de drets que era necessari civilitzar, i que per això calia dominar i, en cas de resistència, destruir. Aquesta va ser la matriu colonial d’on van sorgir les societats musulmanes actuals. I d’aquí prové la humiliació quotidiana de tants milions de musulmans estigmatitzats per la seva religió i costums.

Ara bé, al segle XXI en realitat els governs dels països occidentals no han tingut com a enemics governs islàmics (tret de l’Iran), sinó règims seculars com l’Iraq, Líbia i Síria. Règims que tradicionalment han reprimit els islamistes. De fet, els governs occidentals van tenir i tenen les millors relacions amb els règims veritablement islàmics, com l’Aràbia Saudita i els Emirats, i van donar suport sense dubtarho a dictadures antiislàmiques com les d’Egipte i el nord de l’Àfrica. L’enfrontament es va produir quan els islamistes van liderar la insurrecció popular contra els seus propis governs i van haver d’enfrontar-se al suport occidental que tenien els seus dictadors. Així doncs, de les ruïnes de l’Iraq provocades per la invasió dels Estats Units i de Síria per la desestabilització de la sagnant dictadura d’Al-Assad ha sorgit el territori de l’Estat Islàmic. Invasions que no provenen d’una confrontació religiosa sinó que obeeixen a una estratègia occidental de control del petroli, protecció d’Israel com el seu cap de pont a la regió i de combat d’influència geopolítica amb altres potències. En situació de desesperació els humans sempre busquen refugi en la religió. I a partir d’aquesta creença identitària van sorgir moviments intransigents que lluiten contra els seus opressors, tant interns com externs. Encara que això els condueixi al deliri de violència.

La qüestió és que la humiliació en terres musulmanes es combina amb la humiliació quotidiana entre els musulmans europeus, els fills dels quals són d’aquí. Més encara quan en situació de crisi es recorre, pels mateixos polítics europeus, al tradicional mètode del boc expiatori, que va portar a l’holocaust jueu dels nazis. Els mals vénen dels altres, que ens prenen la feina, fan pudor, són criminals, maltracten les dones (nosaltres mai, esclar) i conformen l’estereotip modern de l’oriental per civilitzar o expulsar de les nostres vides.

Per això quan sorgeix un focus de resistència total i totalitària a la humiliació sistèmica i a la imposició d’una cultura mitjançant bombardejos, els joves d’aquí moriran allà per recuperar la seva dignitat. O es preparen per tornar amb el seu missatge de mort i redempció. I resulta que no tots són àrabs. Es calcula que la meitat dels combatents són estrangers, i un 25% occidentals, la meitat d’ells conversos. En proporció a la població musulmana el país que més combatents aporta és Bèlgica. Són joves a la recerca d’una causa, per absurd que ens sembli. I és entre aquesta joventut, en la seva reintegració a la comunitat de ciutadans on es juga el veritable combat contra la perversió de l’islam que representa l’Estat Islàmic. Perquè militarment quan se’l destrueixi sorgiran altres formes de violència, segons el consens del seminari. L’arrel de la islamofòbia i la cristianofòbia no és en la religió, sinó en la marginació social i les estratègies de poder. Però com que s’expressen en forma religiosa, la mobilització espiritual dels qui preguen junts per la pau pot ser l’única manera d’arribar a conviure en un món globalitzat en via d’autodestrucció.

L’arrel de la islamofòbia i la cristianofòbia no es troba en la religió, sinó en la marginació social i les estratègies de poder