Boom Bloom

Avui, amb tres dies d’anticipació, La Casa de la Paraula barcelonina celebra el Bloomsday. Leopold Bloom és el protagonista de l’Ulisses de James Joyce, una de les novel·les referencials del segle XX que transcorre un setze de juny. Aquesta tarda els assistents exercitaran, com a mínim, tres dels cinc sentits a partir d’aquesta sensorial novel·la: la vista, l’oïda i el gust (el tacte i l’olfacte també, però això ja dependrà més de les ganes de cadascú). A les cinc els organitzadors projectaran la pel·lícula The Joycean Society, de Dora Garcia. A les sis es faran lectures de la novel·la i una actuació de la soprano Alba Mur acompanyada al piano per Joan Miranda. A les set els assistents podran escoltar un veritable savi, Joaquim Mallafrè, traductor de Joyce al català. I a les vuit hi haurà una degustació (pastís d’alcaravia, gorgonzola i copa de vi) amb el tíquet a set euros. La societat literària tempteja la sostenibilitat econòmica dels seus formats per enfrontar-se al desastrós esdevenidor a què el pirateig del llibre digital l’aboca, però això no vol dir que la gangrena evident de la indústria editorial impliqui la desaparició de les obres literàries, que sovint neixen de pulsions molt allunyades de la raó. La biografia que Richard Ellmann va fer de Joyce exposa amb claredat les vicissituds de l’edició de l’Ulisses. Algú pot pensar que avui ho tindria més difícil, i és probable que en l’actual context cap editor no publiqués una obra de les seves característiques, però potser avui Joyce la donaria a conèixer per altres mitjans. El teló d’acer que separava les obres inèdites de les publicades ha caigut.

Té nassos que els catalans celebrem amb passió el Bloomsday i no siguem capaços de recordar ni mitja dotzena de personatges de ficció de la nostra literatura, però l’obra de Joyce s’ho val. Fa un grapat d’anys vaig participar en una celebració del Bloomsday al Casino de Calella, organitzat, entre d’altres entitats, per la llibreria La Llopa. Després de fer els parlaments rere la preceptiva taula enfaldillada, una actriu va llegir, a peu dret des d’un extrem de l’estrada, la versió de Mallafrè del famós monòleg de Molly Bloom que l’enyorada Rosa Novell havia portat al teatre. Lamento no recordar qui era l’actriu, perquè ho va fer molt bé. El que no he pogut oblidar mai és l’efecte que aquelles paraules sovint lúbriques van provocar en les mirades dels assistents. Jo estava en el millor dels observatoris, parapetat rere la mesa des d’on havíem intervingut, amb el nombrós públic assegut just al davant. Tothom seguia atentament les paraules de la Molly catalanitzada, de manera que els podia mirar amb impunitat, sense ser vist. Com sol passar en els actes culturals, hi havia moltes senyores d’una certa edat. Dues eren les reaccions dels seus rostres davant el sensual text joycià: l’esverament que començava pels ulls, escandalitzats pel que sentien les orelles, i els enrigidia les galtes; o el deixondiment sensual d’uns records feliços, que els relaxava la fesomia.

Dolor i plaer. Pura vida.

Dues eren les reaccions dels rostres d’aquelles senyores davant el sensual monòleg de Molly Bloom